Imagini que viu vostè en un veïnat tranquil·lament, aparentment integrat. Els seus veïns el saluden amablement, i de la mateixa manera respon. Va de casa seva a la feina i de la feina a casa, surt a prendre una cervesa, conversa amb els seus coneguts. De sobte, però, resulta que al veïnat, majoritària i notòriament de l’altre bàndol, se n’assabenten que vostè no és dels seus. Alguns deixen de saludar-lo. Altres directament opten per insultar-lo. Fins i tot, una veïna escup amb tota la mala intenció quan passa per davant de casa seva. Arriba la situació a punt en que, si valora la pròpia seguretat, ha de marxar i buscar un altre lloc on viure. Llançament de pedres, de còctels molotov, trets, crema de cases… No, no es tracta de l’Orient Mitjà, ni de l’Àfrica: Parlem d’Irlanda del Nord durant els anomenats Troubles.

Després de la Guerra d’Independència del 1919-1921 que va enfrontar l’IRA amb les forces britàniques, Irlanda va quedar dividida, resultant que sis dels nou comtats de la província de l’Ulster van romandre sota sobirania britànica, mentre que la resta de l’illa obtindria un estatus de país lliure, completament sobirà. A diferència de la resta d’Irlanda, un país catòlic, l’Ulster comptava amb una forta presència de població protestant, fruit de la colonització duta a terme als segles anteriors. Tot i no ser majoritària, la població protestant sí era important, i la divisió religiosa, les qüestions identitàries i els conflictes històrics estaven molt arrelats, tant que realment, en certes zones, principalment els barris proletaris de Belfast, les dues comunitats vivien en la pràctica de forma segregada; malgrat que pugui semblar mentida, encara a dia d’avui existeixen els anomenats murs de la pau que separen físicament zones de majoria republicana/catòlica de zones unionistes/protestants. Pensin que parlem d’una ciutat de tan sols 115 km² i uns 300.000 habitants, és a dir, una ciutat petita. Fins al 1968, any en que van esclatar els Troubles, per un catòlic viure en una zona protestant de la ciutat podia ser complicat, i el mateix per un protestant en zona catòlica, però a partir del 68 va passar de difícil a pràcticament impossible. La tensió entre ambdues comunitats, la parcialitat de les forces policials vers la població protestant, la repressió política i la creixent violència van provocar l’enviament de tropes militars britàniques a la zona. Els republicans tenien l’esperança, en principi, de que l’exèrcit seria més imparcial que no pas la policia nord-irlandesa, formada fonamentalment per homes protestants, però no va ser així. Finalment, l’odi es va desfermar per complet. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) va patir una escissió i va néixer l’IRA provisional, més coneguts com els provos.

L’obra, ben documentada, està escrita per un periodista nord-americà d’origen irlandès, Patrick Radden Keefe, però val a dir que l’autor no és nacionalista, no és pas una apologia de la causa republicana. La història que ens deixa Patrick Radden Keefe gira al voltant d’un fet concret: el segrest i posterior «desaparició» de Jean McConville, vídua i mare de deu fills. Una dotzena de persones irrompen una nit a casa seva i, en presència dels seus fills, se l’enduen. L’IRA Provisional l’acusava de ser una confident i, en comptes d’executar-la i deixar el cos al carrer a mode d’exemple, van decidir ocultar el cadàver, preocupats com estaven per la mala publicitat que els podia crear el fet d’assassinar una dona a càrrec de tants fills. A partir d’aquest fil el llibre descriu a la perfecció el clima irrespirable de la Belfast de l’època, la manca d’empatia, el profund odi instal·lat en uns i altres, la implicació de la població en el conflicte o la preparació dels atemptats, i ens dona un perfil psicològic d’alguns membres de l’IRA, mostrant la forta determinació de molts d’ells i les diferents maneres d’entendre el conflicte, a més de la seva evolució ideològica al llarg de les tres dècades que van durar els Troubles, fins a l’Acord de Divendres Sant de 1998, que va posar fi a les hostilitats. Precisament, un dels principals impulsors d’aquest acord de pau es també un dels personatges importants a l’obra, Gerry Adams, líder del republicà Sinn Féin que no surt precisament molt ben parat.

Keefe ens mostra al llarg de l’obra com la traumàtica desaparició de la seva mare va afectar els germans McConville, que van tenir sens dubte el que podríem descriure com una vida difícil. L’autor intenta aclarir el quid de la qüestió: Era realment Jean McConville una confident dels britànics? Els membres de l’IRA implicats en la seva desaparició defensaven, evidentment, que sí; per contra, els seus fills defensaven el contrari. Els germans, impulsats sobretot per la Helen McConville, van buscar insistentment la seva mare, a qui, evidentment, donaven ja amb el temps per morta, i mostraren un especial interès en netejar el nom de sa mare. Finalment, l’any 2003 un temporal deixà veure un cadàver enterrat en una platja. Era la Jean.

Un llibre brutal, en el bon sentit, absolutament recomanable i de molt fàcil lectura, d’aquells que un comença a llegir i ja no pot parar.

Libros: ‘No digas nada’, de Patrick Radden Keefe (cast)

Imagine que vive usted en un vecindario tranquilamente, aparentemente integrado. Sus vecinos le saludan amablemente, y del mismo modo responde. Va de su casa al trabajo y del trabajo a casa, sale a tomar una cerveza, conversa con sus conocidos. De repente, pero, resulta que en el  vecindario, mayoritaria y notoriamente, se enteran de que usted no es de los suyos. Algunos dejan de saludarlo. Otros directamente optan para insultarlo. Incluso, una vecina escupe con toda la mala intención cuando pasa por ante casa suya. Llega la situación a punto en que, si valora la propia seguridad, tiene que marchar y buscar otro lugar donde vivir. Lanzamiento de piedras, de cócteles molotov, sacados, crema de casas… No, no se trata de Oriente Medio, ni de África: Hablamos de Irlanda del Norte durante los llamados Troubles.

Después de la Guerra de Independencia del 1919-1921 que enfrentó el IRA con las fuerzas británicas, Irlanda quedó dividida, resultando que seis de los nueve condados de la provincia del Ulster permanecieron bajo soberanía británica, mientras que el resto de la isla obtendría un estatus de país libre, completamente soberano. A diferencia del resto de Irlanda, un país católico, el Ulster contaba con una fuerte presencia de población protestante, fruto de la colonización llevada a cabo en los siglos anteriores. A pesar de no ser mayoritaria, la población protestante sí era importante, y la división religiosa, las cuestiones identitarias y los conflictos históricos estaban muy arraigados, tanto que realmente en ciertas zonas, principalmente los barrios proletarios de Belfast, las dos comunidades vivían en la práctica de forma segregada; aunque pueda parecer mentira, aún a día hoy existen los llamados muros de la paz que separan físicamente zonas de mayoría republicana/católica de zonas unionista/protestante. Piensen que hablamos de una ciudad de tan solo 115 km² y unos 300.000 habitantes, es decir, una ciudad pequeña. Hasta el 1968, año en que estallaron los Troubles, para un católico vivir en una zona protestante de la ciudad podía ser complicado, y lo mismo para un protestante en zona católica, pero a partir del 68 pasó de difícil a prácticamente imposible. La tensión entre ambas comunidades, la parcialidad de las fuerzas policiales hacia la población protestante, la represión política y la creciente violencia provocaron el envío de tropas militares británicas a la zona. Los republicanos tenían la esperanza, en principio, de que el ejército sería más imparcial que la policía norirlandesa, formada fundamentalmente por hombres protestantes, pero no fue así. Finalmente, el odio se desató por completo. El Ejército Republicano Irlandés (IRA) sufrió una escisión y nació el IRA provisional, más conocidos como los provos.

La obra, muy documentada, está escrita por un periodista norteamericano de origen irlandés, Patrick Radden Keefe, pero justo es decir que el autor no es nacionalista, no es una apología de la causa republicana. La historia que nos deja Patrick Radden Keefe gira alrededor de un hecho concreto: el secuestro y posterior «desaparición» de Jean McConville, viuda y madre de diez hijos. Una docena de personas irrumpen una noche en casa suya y, en presencia de sus hijos, se lo llevan. El IRA Provisional lo acusaba de ser una confidente y, en vez de ejecutarla y dejar el cuerpo en la calle a modo de ejemplo, decidieron ocultar el cadáver, preocupados como estaban por la mala publicidad que les podía crear el hecho de asesinar a una mujer a cargo de tantos hijos. A partir de este hilo el libro describe a la perfección el clima irrespirable de la Belfast de la época, la carencia de empatía, el profundo odio instalado en unos y otros, la implicación de la población en el conflicto o la preparación de los atentados, y nos da un perfil psicológico de algunos miembros del IRA, mostrando la fuerte determinación de muchos de ellos y las diferentes maneras de entender el conflicto, además de su evolución ideológica a lo largo de las tres décadas que duraron los Troubles, hasta el Acuerdo de Viernes Santo de 1998, que puso fin a las hostilidades. Precisamente, uno de los principales impulsores de este acuerdo de paz es también uno de los personajes importantes en la obra, Gerry Adams, líder del republicano Sinn Féin que no sale precisamente muy bien parado.

Keefe nos muestra a lo largo de la obra como la traumática desaparición de su madre afectó los hermanos McConville, que tuvieron sin duda lo que podríamos describir como una vida difícil. El autor intenta aclarar el quid de la cuestión: ¿Era realmente Jean McConville una confidente de los británicos? Los miembros del IRA implicados en su desaparición defendían, evidentemente, que sí; por el contrario, sus hijos defendían lo contrario. Los hermanos, impulsados sobre todo por Helen McConville, buscaron insistentemente a su madre a quien, evidentemente, daban ya con el tiempo por muerta, y mostraron un especial interés en limpiar el nombre de su madre. Finalmente, en 2003 un temporal dejó ver un cadáver enterrado en una playa. Era Jean.

Un libro brutal, en el buen sentido, absolutamente recomendable y de muy fácil lectura, de aquellos que uno empieza a leer y ya no puede parar.