La història d’Espanya a través de la pintura (II) – Reis Catòlics, Amèrica, Lepant

Primera part: La història d’Espanya a través de la pintura (I) – Roma, Reconquesta

 

Compromiso de Caspe - Dióscoro Teófilo Puebla Tolín - 1873
Compromiso de Caspe – Dióscoro Teófilo Puebla Tolín – 1873

El 1412 es dugué a terme el conegut com a Compromís de Caspe entre representants dels regnes d’Aragó, València i Principat de Catalunya.

Dos anys abans, el rei d’Aragó Martí l’Humà havia mort, deixant un buit a la corona. El seu fill, nomenat hereu al seu testament, morí abans que ell, i d’aquí l’enrenou. Hi havia diferents aspirants al tron, motiu pel qual hagué de decidir un tribunal amb els diferents representants esmentats anteriorment. El tribunal emeté sentència a favor del candidat Fernando de Antequera, infant de Castella, pertanyent a la dinastia Trastàmara.

Aquest esdeveniment històric fou clau en la constitució de la Monarquia Hispànica.

 

La rendición de Granada - Francisco de Pradilla Ortiz - 1882
La rendición de Granada – Francisco de Pradilla Ortiz – 1882

A les darreries de l’any 1481 va començar la Guerra de Granada, que es prolongà durant uns 10 anys. El 2 de gener de 1492 el Rei de Granada, el musulmà Boabdil, capitulà i entregà les claus de la ciutat, moment que recull el quadre. Amb la presa de Granada culmina la Reconquesta després d’uns 800 anys, aproximadament.

 

Expulsión de los judíos de España (año de 1492) - Emilio Sala Francés - 1889
Expulsión de los judíos de España (año de 1492) – Emilio Sala Francés – 1889

Un dels episodis més polèmics de la nostra història és, segurament, l’expulsió d’Espanya dels jueus per part dels Reis Catòlics l’any 1492 mitjançant l’Edicte de Granada. Segons la major part de la histografia actual, la decisió va ser perjudicial per Espanya mateixa, ja que perdia membres valuosos de la comunitat.

Les raons, fonamentalment, evitar la influència dels jueus sobre els cristians conversos per tal de que tornessin a la seva antiga religió i la pràctica de la usura. Els recels dels cristians envers els jueus, evidentment, van jugar un paper important, i els rumors de crims rituals de nens cristians comesos per hebreus no van contribuir precisament a tranquil·litzar l’ambient popular. Una de les persones que més van influir en aquesta decisió va ser precisament un jueu convers, l’inquisidor general Tomás de Torquemada.

Se’ls hi va donar un termini de quatre mesos per vendre les seves propietat i marxar amb lletres de canvi, no podien endur-se moneda encunyada ni armes.

Tot i les opinions que sostenen que aquesta decisió va ser errònia, el fet és que a Espanya no li va anar del tot malament: Va ser la potència dominant durant un llarg període de temps. Franco (sí, Francisco Franco) va derogar l’edicte de forma oficial l’any 1969, i el 2014 el govern de Mariano Rajoy va concedir la nacionalitat espanyola als descendents dels jueus expulsats.

 

Primer desembarco de Colón en el Nuevo Mundo, el 12 de octubre de 1492 - Dióscoro Teófilo de la Puebla Tolín - 1862
Primer desembarco de Colón en el Nuevo Mundo, el 12 de octubre de 1492 – Dióscoro Teófilo de la Puebla Tolín – 1862

Aquest quadre ens mostra un moment clau no només en la història d’Espanya, sinó també en la història universal. L’arribada i establiment dels europeus a Amèrica canviar el món, així de clar. Tot i que probablement alguns europeus ja havien posat peu a aquelles contrades, certament ningú no va establir-se allà.

Colom va tenir no poques dificultats per convèncer els reis de llençar-se al repte d’arribar a les Índies a través de l’Atlàntic i, no diguem, dificultats per arribar-hi. Un religiós de Sevilla va mitjançar perquè pogués reunir-se amb els reis, i conèixer als germans Pinzón li va permetre trobar prou gent per embarcar en una empresa que, aleshores, era considerada una bogeria. Quan la paciència dels mariners començava a esgotar-se i amenaçaven amb tornar, desesperats per no trobar terra, es va produir l’albirament.

La Pinta, la Niña i la Santa María arribaren a un nou continent i Colom posà peus a terra. El que no sabien, però, és que allò no eren les Índies; era un continent desconegut pels europeus.

En tornar, fou rebut pels reis a Barcelona.

Batalla de Lepanto
La batalla de Lepanto, pura aliança de civilitzacions.
Combate naval de Lepanto 7 de Octubre de 1571 - Juan Luna y Novicio - 1887
Combate naval de Lepanto 7 de Octubre de 1571 – Juan Luna y Novicio – 1887

Al segle XVI no hi havia nascut encara l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero i, és clar, ningú no havia sentit a parlar de l’aliança de civilitzacions. Tampoc la tolerància era un concepte molt estès. Així les coses, els cristians i els musulmans tenien les seves diferències, no com avui que han vingut a pagar-nos les pensions.

«Fill, a morir hem vingut, o a vèncer si el cel ho disposa. No doneu ocasió per a que l’enemic us pregunti amb arrogància impia. On és vostre Déu? Lluiteu en sa sant nom, perquè morts o victoriosos, haureu d’aconseguir la immortalitat».

Joan d’Àustria, als espanyols.

7 d’octubre de 1571. L’imperi turc, poderós, té la ferma determinació d’expandir-se cap a occident. Els cristians, evidentment, no comparteixen aquest entusiasme. El Papa Pius V convocà una Santa Lliga i s’hi sumaren diferents prínceps cristians, entre ells Felip II. Liderava l’esquadra espanyola Joan d’Àustria, germà de Felip II, és a dir, fill de l’emperador Carles I (bastard). Per extensió, també liderava tota l’armada de la Santa Lliga, ja que aleshores Espanya era la principal potència naval. Destacaven també entre els espanyols Álvaro de Bazán i Luis de Requesens.

La batalla, sinó la més gran, segur una de les batalles navals més importants de la història, fou molt dura. Entre uns i altres es podrien comptar al voltant de 100.000 efectius. En un moment donat, la nau de Joan d’Àustria s’enfrontà directament amb la del cabdill enemic, Alí Pachá. Fou encertat al cap per un tret d’arcabús. Li tallaren el cap i el clavaren en una pica. Aquest fet desmoralitzà els seus, fins a ésser finalment derrotats.

Aquesta batalla decisiva suposà la fi de la hegemonia naval turca al Mediterrani. Com a anècdota, destacar que Miguel de Cervantes va perdre un braç en aquesta lluita, motiu pel qual se’l conegué com a ‘el manco de Lepanto’.

A arrencar la Creu d´Europa
véne quatre-cents naus;
si avui no escona la Lluna,
què en vol fer Deu de sos llamps?
Millor llamps li sou vosaltres,
naus d´Espanya, sempre avant;
al topar-se Europa i Asia,
una o altra al fons del mar.

…Catalunya, Catalunya,
prou te’n pots ben alabar,
que al Rey moro de l’armada
un teu fill li llevá’l cap;
per çò sa llántia de plata
n’es promesa a Montserrat,
la gran llántia del Rey moro
que may l’han vista cremar,
i per çò tens, Barcelona,
lo Sant Cristo de Lepant.

(Mossèn Cinto Verdaguer, ‘La batalla de Lepant’)

 

 

9 comentarios en “La història d’Espanya a través de la pintura (II) – Reis Catòlics, Amèrica, Lepant

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s