Aquest article és el segon en que parlem de com s’utilitza la culpa per tal d’influir políticament i canviar la nostra cultura. Al primer parlàvem sobre la història d’Espanya i com era utilitzada la Llegenda Negra per fer-nos sentir culpables i acomplexats per tal produir un canvi cultural gradual. El nostre país va ser un puntal del Cristianisme i l’agenda mundialista és laïcista i anticristiana; per tant, s’ha de completar el canvi de paradigma. Caminem cap a l’estat mundial, la religió única, l’home stàndard (sense diferències culturals essencials) i la substitució ètnica a Europa.

Partirem de la base, i ho sabem, de que parlar de races és un tabú, i no deixa de ser paradoxal que en una societat moderna, lliure i avançada com la nostra, segons ens diuen, no siguem capaços de parlar de certs temes amb serenitat i arguments, preferint amagar-los per tal d’evitar situacions incòmodes, i és que ningú no vol ser titllat de racista.

 

LA RAÇA BLANCA I EL RACISME

La primera reflexió que hauríem de fer és: Quan algú de nosaltres sent la paraula racista, què li ve al cap? Un blanc, automàticament. És a dir, ens han «ensenyat» a través del cinema, la televisió, la ràdio o la literatura que només els blancs podem ser-ho. Això és, senzillament, fals; racistes i supremacistes n’hi ha de tots els colors. Tots coneixem les teories racistes del nacional socialisme alemany, el comerç d’esclaus negres per part d’europeus i nord-americans i les barbaritats comeses pel Ku Klux Klan, fundat, per cert, per un dels més importants maçons de sempre: Alber Pike. Mirarem, doncs, de posar una mica de llum sobre altres moviments o personatges menys coneguts.

 

Racisme negre

El racisme que, certament, han patit els negres als Estats Units va provocar reaccions no

sols a nivell individual sinó també moviments polítics organitzats. Personatges com Martin Luther King, defensor dels drets civils dels negres americans i partidari de la no violència, són ben coneguts per tothom. D’altres moviments, com el Black Power (Poder Negre), derivaren en moviments violents com les famoses Panteres Negres, que barrejaven una mena de nacionalisme racial amb corrents ideològiques d’esquerra. Fins i tot trobem barrejades religió i raça, com per exemple feia la Nació de l’Islam, de la qual va formar part durant uns anys Malcolm X, un dels més importants defensors de la causa negra; Malcolm X afirmava que «l’Islam és la veritable religió de l’home negre i el cristianisme és la religió de l’home blanc». Defensava també la completa segregació racial, és a dir, una separació total de negres i blancs, dels que deia que eren una raça de diables creada per un científic anomenat Yakub. Curiós, com a mínim. Malcolm X, mitificat en alguns ambients, era un racista de manual. Un racista negre, això sí, mitificat i idolatrat per molts, i s’hi compten per desenes les escoles que porten el seu nom, i fins i tot avingudes en ciutats com Nova York o Dallas. Afortunadament, arran de diverses experiències personals amb persones blanques, sembla que va abandonar aquestes idees.

Menys conegut pel gran públic és el periodista i home de negocis jamaicà Marcus Garvey (1887-1940), defensor del retorn dels negres a l’Àfrica i amb una visió del món en que tot girava entorn a la raça. Garvey pretenia que l’Àfrica fos un Imperi Racial apel·lant a la casa reial d’Etiòpia i, més concretament, al rei Ras Tafari Makonnen, conegut com a Haile Selassie I. Ras Tafari: els hi és familiar? D’aquí deriva el moviment Rastafari. Sí, sí, això que estan pensant: Bob Marley, reggae, rastes… Aquest moviment és hereu de la visió racista de Garvey i defensa que els negres són superiors als blancs. Creuen que els negres són el verdader poble elegit i esperen el retorn a Etiòpia. Fa gràcia quan veiem pels nostres carrers joves blancs amb rastes; és com veure un negre amb una caputxa del KKK.

[els llibres deuen ser llegits selectivament per] «mirar què es pot obtenir per al benestar de la raça… Encara que no ho puguis provar sempre digues que el negre és grandiós… has d’interpretar l’antropologia per a que s’ajusti a tú… Les coses que no són certes poden ser-ho si ho repeteixes durant un llarg temps i constant, per tant, sempre repeteix els arguments que donaran a la teva raça un estatus i un avantatge».

Marcus Garvey.

 

Hem parlat fins ara de Malcolm X (mitjans del segle XX) i de Marcus Garvey (principis del mateix segle). Avancem, però, fins al segle XXI. Kamau Kambon és un nom desconegut per la immensa majoria de la gent, com a mínim a Europa. Kambon és un professor universitari que afirma que els blancs som un problema i volem matar els negres:

«I la qüestió és de com anem a exterminar a la gent blanca, ja que, segons la meva opinió, és la única conclusió a la que he arribat: Hem d’exterminar la gent blanca de la Terra per resoldre aquest problema. […] Necessitem una idea per a solucionar aquest problema ells (els blancs) volen matar-nos […] perquè el problema al planeta és la gent blanca».

Kamau Kambon, l’any 2005, en declaracions a la TV.

S’imaginen el rebombori que es produiria si avui dia un professor universitari blanc fes unes declaracions d’aquest caire en una cadena de televisió? El racisme per part dels blancs envers els altres, diguem-ho així de clar, és molt més visible que quan es produeix a la inversa. Els mitjans de comunicació amaguen al poble agressions i abusos contra blancs pel fet de ser-ho per una qüestió de correcció política. En canvi, qualsevol agressió d’un blanc cap a un no blanc és notícia destacada en tots els mitjans. Aquí van uns quants exemples de racisme envers persones de raça blanca a Europa, Àfrica i Amèrica:

París. Francesos agredits per immigrants africans:

 

Sudàfrica. Blanc mort a pedrades i puntades de peu per un grup d’homes negres. Els advertim que la violència explícita d’aquest vídeo pot ferir la seva sensibilitat:

 

Zimbabwe. Homes negres apallissen un granjer blanc. La gran majoria de granjers blancs van haver d’abandonar el país a causa de la violència racista:

 

Suècia. Cantant de rap crida al racisme antiblanc i a l’extermini dels suecs:

 

Teories estrambòtiques i personatges rellevants a part, no puc deixar de tenir en compte la meva experiència personal. Sí, jo he conegut negres racistes. De fet, he vist amb els meus propis ulls com un home negre esbroncava un altre perquè, segons ells, es relacionava amb els blancs en un espai esportiu. En definitiva, el racisme no és, ni molt menys, exclusiu dels blancs.

Sud-Àfrica: Mite i realitat

El sud-africà Nelson Mandela és una icona mundial de la lluita contra el racisme. Mort al 2013, la majoria de la gent, de ben segur, sap que aquest senyor va passar molts anys a la presó i és percebut com un pacífic lluitador per la llibertat i un demòcrata. La veritat és, però, que Mandela defensava, per exemple, règims comunistes genocides i que va ser condemnat per 156 actes violents, incloent-hi atemptats amb bomba en llocs públics que van provocar nombroses víctimes civils innocents; era el líder del Umkhonto we Sizwe, braç armat del Congrés Nacional Africà que va combatre l’Apartheid a Sud-Àfrica i li va ser atorgat, no s’ho perdin, el premi Nobel de la Pau l’any 1993. Mandela va ser empresonat, doncs, per terrorisme i no pas per posicionar-se contra el règim segregacionista. D’altres com el bisbe Desmond Tutu també s’hi oposar i no van patir presidi, per exemple. Al costat de Mandela sempre es trobaria Joe Slovo, jueu i comunista.

Un dels mètodes preferits pel CNA (Congrés Nacional Africà) de Mandela era el necklace, és a dir, el collaret. Posaven un neumàtic al voltant del coll del pobre infeliç a qui li toqués patir-ho i li calaven foc. Aquest mètode va esdevenir una autèntica marca pròpia, i va ser aplicat tant a bòers (els blancs que vivien a Sud-Àfrica) com a sud-africans negres que s’oposaven al marxista CNA, que estava també en conflicte amb el poble zulu.

Mandela va passar 27 anys a la presó fins que va ser alliberat i, si ha arribat a ser una icona mundial, és només perquè és una construcció del Sistema, un mite fabricat.

Finalment, el règim segregacionista de l’Apartheid va caure i, diguem-ho clar, les tornes es van girar. El règim «democràtic» actual ha consistit en una mena de revenja ocultada pels mass media que ha costat la vida a milers de blancs sud-africans i que ha forçat a abandonar el país a moltíssims boers a causa de l’altíssima inseguretat que pateixen. Això no és racisme? Sud-Àfrica, lamentablement, és un dels països amb una taxa de criminalitat més alta del món, amb un atur brutal i amb una taxa de sida elevadíssima, i ara ja no és pot culpar l’Apartheid.

Esclaus de raça blanca

Saben d’on prové la paraula ‘esclau’? Ve del terme ‘eslaus’, és a dir, els pobles de l’actual Europa de l’est. Molts eslaus van ser en el passat utilitzats com a esclaus. Com segur sabran, els eslaus no eren negres, sinó més aviat blanquets.

El patiment sofert pels esclaus negres ocupa, encara avui dia, un espai central en la visió que els negres tenen de la relació amb els blancs, tot i aquest fenomen és cosa del passat. També els blancs sabem i compartim que sotmetre a algú a l’esclavitud és una barbaritat i la condemna d’aquests fets està estesa arreu d’occident. En canvi, cap blanc es qüestiona (ni de cap altra raça, vaja) per l’esclavitud soferta pels europeus a mans dels musulmans durant els segles XV, XVI i XVII. Els pirates musulmans capturaren durant aquests 300 anys milers i milers de cristians que foren sotmesos a unes duríssimes condicions de vida, principalment en atacs marítims però també en razies terrestres, castigant durament les poblacions costeres d’Espanya (d’aquí ve l’expressió ‘moros en la costa’), França i Itàlia, però arribant de vegades més al nord, fins i tot a l’actual Gran Bretanya. Per citar un cas famós, l’escriptor Miguel de Cervantes va ser apressat pels turcs i va restar captiu a Argel durant 5 anys, on va ser torturat. Va ser alliberat en pagar el seu rescat l’Ordre dels Trinitaris. Els comerç d’esclaus blancs i cristians va ser, en aquells temps, realment important. De fet, el professor Robert C. Davis sosté al seu llibre Christian Slaves, Muslim Masters (Esclaus cristians, amos musulmans) que la xifra total d’esclaus europeus supera la d’esclaus africans duts a Amèrica. Xifres a part, tenint en compte que és realment difícil de documentar, i analitzant l’esclavisme com a fenomen, podem observar que no és ni molt menys cosa exclusiva dels blancs tal i com està instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu.

Esclavisme àrab

El tràfic d’esclaus africans per part dels europeus s’inicia al segle XV i no era, de ben segur, cap novetat «comercial». De fet, els àrabs portaven al voltant d’un mil·lenni, si no més, traficant amb esclaus negres provinents d’Àfrica. Imaginin la quantitat d’africans que, en un període tan gran de temps, van haver de patir aquesta barbàrie i taxes de mortalitat molt elevades a causa de les dures condicions del trasllat a través del desert.

Blancs que esclavitzen a altres blancs

Aquest és un tema rellevant sobre el que incidirem en les conclusions: És realment l’esclavitud causada pel racisme?

L’esclavitud ha estat, segons veiem, una constant històrica. Podem remuntar-nos a l’Imperi Romà, per exemple, on els esclaus tenien un pes econòmic molt important. La majoria dels esclaus provenien de les conquestes dutes a terme pels romans, és a dir, n’hi havia de races diverses. Què podem dir del tracte proporcionat pels britànics envers els irlandesos al segle XVII? A més dels centenars de milers assassinats a la pròpia Irlanda, aproximadament mig milió van ser venuts com a esclaus a Amèrica i Austràlia; particularment cruel va ser el tracte donat a les dones, violades en ocasions pels amos per obtenir fills que serien també esclaus, i fins i tot fent-les tenir fills amb esclaus negres per obtenir mestissos, que serien després venuts a un preu superior al normal.

Intenció d’aquest article i conclusions

L’objecte d’aquest segon article de la sèrie ‘La culpa com a factor de canvi cultural’ és desmuntar la falsa idea de que el racisme és només cosa de blancs. No és cert. El menyspreu cap als altres o la idea de la superioritat pot aparèixer en qualsevol raça o ètnia, i és més aviat fruit de la pròpia condició humana que no pas un tema de sang. L’odi no entén de colors.

Per concloure, entenem que s’ha de diferenciar també racisme i classisme, ja que sovint es pot confondre, i fins i tot amb altres factors. L’esclavitud, per exemple, ha estat practicada al llarg de la història per qüestions econòmiques, de poder o religioses, encara que avui dia l’opinió més estesa l’atribuirà al factor racial, idea difosa a través dels mitjans de comunicació o del cinema. Hem de valorar aquest tema tan sensible i polèmic en la seva justa mida, entenent que fer una avaluació tan simplista del fenomen no permet valorar-ho justament.

Si se sosté per contrarestar les idees de superioritat racial que cap raça és superior a una altra, a llavors tampoc no és pot sostenir que, per definició, els blancs som cruels i racistes pel fet de ser blancs. La lògica és exactament la mateixa. El problema, doncs, és que el racisme és utilitzat com a eina de control social per fer-nos sentir culpables i imposar un fals multiculturalisme i una falsa diversitat; la veritable diversitat consistiria, precisament, en l’existència de races diverses, no en fer de totes una massa homogènia.