Ara fa dos dies es va confirmar una notícia temuda durant els últims anys i esperada durant els darrers dies: el fabricant japonès de cotxes Nissan tanca les seves fàbriques de Catalunya i deixarà sense feina a unes 3.000 persones, a més de posar en seriós perill les feines de milers més de treballadors de les empreses proveïdores, uns 20.000 llocs de treball indirectes. Sens dubte, un cop molt dur pels afectats i per a la indústria catalana.
Malgrat tot, no ens volem fixar tant en el fet concret del tancament de la factoria, que no deixa de ser una conseqüència de factors més profunds; allà volem posar la mirada.
Primer de tot, el tancament de Nissan és un reflex de la debilitat industrial d’Espanya, un sector que en els últims 15 anys no ha fet si no perdre pes percentual en relació al PIB. Sumem a això la lògica de la globalització i del capitalisme, que té l’objectiu d‘obtenir el màxim benefici, motiu pel qual les empreses intenten reduir costos i moltes se’n van a altres països on paguen menys impostos i on els treballadors guanyen menys diners (i treballen en pitjors condicions). Això, que no és exclusiu d’Espanya, sinó que afecta a altres països del nostre entorn, aquí és potser més accentuat. Amb el coronavirus s’ha vist claríssimament: països occidentals competint com bojos per les mascaretes fetes a la Xina, incapaços de produir-les a gran escala als propis països.
En segon lloc, i això és crucial, no podem obviar la croada que s’ha establert de manera destacada a la Unió Europea contra els vehicles contaminants. Estem d’acord en que, quant més net tinguem el planeta, millor. Però estarem d’acord també en que, ara per ara, no hi ha una alternativa sòlida als vehicles de combustió. El cotxe elèctric és, en comparació amb el vehicle de combustió, molt car, amb un cost mig inassolible per les rendes més baixes, i a més es triga molt a carregar-los, no disposem d’una xarxa de pals de recàrrega com cal (almenys a Espanya) i tenen una baixa autonomia, a dia d’avui. Si realment es vol apostar pel vehicle elèctric, es necessita temps, inversió i investigació per tal de millorar la capacitat de les bateries i el cost d’aquests cotxes, però pretendre imposar-ho abans d’hora respon més a una qüestió d’ideologia que a una possibilitat real.
I en tercer lloc, volem incidir en el cas concret de la ciutat de Barcelona. En comptes de promoure un ús responsable del vehicle privat i bastir una xarxa de transport públic eficient i econòmic, les administracions, començant pel govern espanyol, que va garantir feina a les fàbriques ara tancades, i de manera destacada l’alcaldessa de Barcelona i el seu govern municipal, s’han dedicat a perseguir els cotxes, criminalitzant el seu ús. Primer de tot, la Colau ha omplert la ciutat de carrils bici sense un criteri racional, preocupant-se només de presumir de la xifra de kilòmetres de carril construït i llevant espai als cotxes, amb el resultat, en moltes ocasions, de tenir el mateix volum de cotxes amb menys carrils, cosa que provoca un trànsit més dens i per extensió més contaminació. Creure que un conductor de cotxe, de la nit al dia, deixarà d’anar en cotxe senzillament perquè per on passa habitualment pot ara anar en bici és de ser burro, és ceguera. Carrils bici? Sí, a favor, però on hi hagi bicis! Per continuar, no han tingut una altra idea que reduir la velocitat en algunes de les principals vies de la ciutat a 30, sense tenir en compte que la pol·lució és més gran quan més lenta i poc fluida és la circulació; de fet, volen que el 75% dels carrers de Barcelona passin a tenir aquest límit de 30 km/h com a màxim en dos anys. I ara, aprofitant la crisi sanitària del coronavirus, amb un oportunisme indigne, es dediquen a treure carrils per, segons l’alcaldessa i la seva segona, Janet Sanz, donar espai als vianants. El problema d’aquesta colla d’inútils és que són pur fanatisme ideològic i, per tant, obvien i torcen la realitat de les coses per arribar al seu món idíl·lic, sense tenir ni punyetera idea de res i amb les conseqüències que les seves decisions comporten per als demés, no per a elles, és clar. Tampoc no deuen saber, i si ho saben és pitjor encara, que Barcelona és una metròpoli que atrau a moltes persones de ciutats veïnes i que treballen allà, i que molts d’aquests treballadors no tenen més remei que desplaçar-se en cotxe, donat que el transport públic és molt deficient en algunes de les comarques properes. Van de defensors de la classe treballadora però al final només els hi posen pals a les rodes, com si en cotxe només anessin els rics. Però clar, que sabran aquests i aquestes, si la majoria no han treballat en sa vida. Fins i tot van arribar a plantejar si, a la llarga, caldria posar un peatge per entrar a Barcelona. Si això arribés a passar, esperem que la resta de poblacions facin el mateix i cobrin als barcelonins per accedir a les seves viles i ciutats; a la Cerdanya i a la Costa Brava farien uns bons calers! Perquè clar, a treballar a Barcelona en cotxe no és pot anar-hi, però els capitalins sí que poden anar a contaminar amb els seus vehicles a la resta! Per rematar, la ja esmentada Janet Sanz, segona tinent d’alcalde de la ciutat comtal i regidora d’Urbanisme, es va despatxar amb aquestes declaracions el passat mes d’abril, reclamant, ni més ni menys, que no es reactivés la indústria automobilística: «És ara o mai. S’ha d’evitar que tot això és reactivi, pel que necessitem un pla estatal per a que aquesta indústria i aquests treballadors es puguin traslladar a sectors més nets». Enhorabona, reina! Ho has aconseguit. Això sí, de cop i volta la senyora alcaldessa està molt preocupada pels treballadors afectats i ha anat a tota velocitat a fer-se la foto davant de la planta de la Zona Franca. S’ha de ser hipòcrita i tenir la cara dura.
Colau dimissió!
Lo Rondinaire 