Els anys 1859 i 1860, durant el regnat d’Isabel II, el Marroc i Espanya s’enfrontaren en una guerra per un conflicte territorial, més concretament sobre els límits de la ciutat de Ceuta, que va quedar fora de l’acord que incloïa Melilla, Alhucemas i Vélez de la Gomera, signat pel Sultà del Marroc i Leopoldo O’Donnell, el President del Govern d’aleshores. L’historiador Alfredo Redondo Penas, que ha publicat diversos treballs històrics amb la ciutat de Reus com a epicentre i els importants personatges que ha aportat aquesta vila, com el general Prim, se centra a la seva obra ‘Guerra d’Àfrica, els 466 del general Prim’, en la participació dels voluntaris catalans al conflicte que enfrontà Espanya i el Marroc al segle XIX.

Espanya comptava amb uns 35.000 homes i el Marroc, sense poder determinar-se amb exactitud, entre 40.000 i 50.000. Ambdós comptaven amb cavalleria però la infanteria i l’artilleria espanyoles eren, certament, superiors a les marroquines.

El cos era enterament format per voluntaris, tot i que el reclutament va ser dut a terme pels militars. La Diputació de Barcelona se n’encarregaria, però, de gestionar tot el que tenia a veure amb el cos de voluntaris, que seria comandat per Victorià Sugranyes Fernández. El cos va néixer oficialment el 24 de desembre de 1859 i constava de quatre companyies; es van presentar tants voluntaris que es van haver de tancar les llistes d’allistament, i fins i tot es van plantejar si no hagués estat millor formar dos batallons. El nombre final de voluntaris va ser de 466.

 

Ab fills tan braus que feren tal hassanya

vencent mar, feres, terres y elements,

qui contra tu s’atrevira ja, Espanya?

que pot per mes que s’junte l’ mon enter?

Poesia anònima a l’arribada dels voluntaris

La Diputació de Barcelona es va oferir a confeccionar els uniformes que vestirien els voluntaris catalans a la guerra, que consistia bàsicament en la roba típica catalana, espardenyes i barretina incloses.

Una multitud de gent va acomiadar els voluntaris a la ciutat de Barcelona. Arribats a l’Àfrica, un dels voluntaris va pronunciar aquestes paraules: «Poso peu al territori moro, com la primera guerrilla que envien a ell els catalans, els bons pensadors i de fort braç, els caçadors d’or: la meva Catalunya serà a Àfrica el cap espanyol». El general en cap els va rebre i el general Prim, natural de Reus, els va dirigir unes paraules: «…Glòria sigui donada a aquest general que ha volgut i ha sabut alçar la nostra Espanya de la postració en què es trobava, per a demostrar a tot Europa que no era morta encara, i que els seus fills, dignes hereus de glòries antigues, són capaços de fer per la pàtria tot quant humanament poden fer els homes».

Al dia següent d’arribar al Marroc els voluntaris van entrar en combat participant a la batalla de Tetuan, patint nombroses baixes i demostrant un gran valor i enginy. Es dirigiren cap a l’alcassaba, un recinte fortificat, i per tal d’accedir-hi, a falta d’escales, feren un castell animats per Prim: «Ala, minyons, feu la torre, i a dalt!». I bé que la van fer, fins que el més àgil de tot hissà la bandera espanyola a la torre més alta de Tetuan. Els voluntaris participaren també a la batalla de Wad-Ras on tingueren un comportament heroic, patint 115 baixes (16 morts i 99 ferits).

En tornar a Espanya, foren rebuts amb honors a Alacant. Passaren per València i foren rebuts de la mateixa manera, fins que van arribar finalment a Barcelona, on les autoritats i una multitud els esperava. Víctor Balaguer, cronista de Barcelona, conclogué el seu discurs de benvinguda als voluntaris amb aquestes paraules: «Visca la pàtria! Visca l’exèrcit espanyol, defensor a l’Àfrica de l’honor nacional! Visquen els voluntaris de Catalunya!».

Avui dia, en plena operació d’enginyeria social cap a la secessió de Catalunya, la memòria selectiva del nacionalisme oculta la història del cos de Voluntaris de Catalunya, incapaç com és d’assumir que uns senyors amb barretina anessin al Marroc a lluitar per Espanya. El nacionalisme, verí i càncer de Catalunya, ha construït una història irreal i mitificada per tal de justificar la secessió, a base de mentides, mitges veritats, deformacions i ocultacions de la realitat. No, no veurà a TV3% cap reportatge sobre aquests herois. Estan massa ocupats amb la mentida del 1714, els CDR i el senyor Fuigdemont. Si els voluntaris aixequessin el cap…

L’impacte d’aquesta guerra i més concretament dels voluntaris catalans a l’imaginari de l’època va ser important, i van quedar com a testimonis monuments, poesies o himnes en record i agraïment als valents catalans, com ara aquests:

 

Poesia d’Antoni de Bofarull publicada al Diario de Reus, que incloïa aquestes estrofes:

«A Deu siau, patricis
company a Deu siau:
d’Espanya l’lleo espera
deixeunos, doncs anar!
cuant banderes no quedin
la gorra s’alsará
y ans que abaixarse al moro
ab ella caurà l’cap
A Deu gran Barcelona
Me n’vaig á Tetuan;
Si honra allí no guanyo
No m’vulguis al tornar.

Himne cantat a les escoles a l’arribada dels voluntaris:

Nunca España ultrajada fue en vano,
que doquier las ofensas vengó;
si la espada tomo con su mano,
la victoria su sien coronó.
Los laureles que cine el guerrero
son trofeos de gloria sin par;
cuando España desnuda el acero
solo sabe morir ó triunfar.
Vivan, vivan los bravos que en África,
nuestras armas supieron blandir,
y al partir de su patria juraron
peleando vencer o morir.