Vivim dies realment tensos a causa de la situació política a Catalunya, tot i el parèntesi que ha provocat la calculada ambigüitat de Puigdemont amb la seva declaració i no declaració d’independència.

Els nacionalistes, sostenint un discurs absolutament victimista, venen de cara a l’exterior un relat fantasiós on es presenten com a oprimits per un estat totalitari. I fora, certament, potser tenen èxit i aconsegueixen enganyar a molta gent (cada cop menys), però aquí ja no enganyen a ningú. Són ells els que han creat tota aquesta tensió fent crides a la mobilització de les seves bases mitjançant l’ANC, Òmnium Cultural, TV3 i Catalunya Ràdio, principalment; són ells els que adoctrinen als nens a les escoles i assetgen a jutges i rivals polítics. L’agitació al carrer és responsabilitat exclusivament seva. Tot i així, pretenen fer creure que la secessió és factible sense conflicte i presumeixen constantment de ser pacífics i democràtics. Vostès han conegut algun cas de procés revolucionari pacífic? Oi que no? En què consisteix la seva democràcia? En passar per sobre de totes les lleis, de l’oposició? Doncs no calen més explicacions. Temps al temps.

Per la seva banda, el govern d’Espanya va permanentment a remolc. En cap moment ha portat la iniciativa, va absolutament sempre un pas per darrere dels nacionalistes i, a sobre, té una estratègia comunicativa completament inferior a la dels separatistes, que saben vendre just el que volen. Aquest govern inútil i covard que està arrossegant la imatge d’Espanya a nivell internacional de ben segur que mirarà per tots els mitjans d’arribar a un pacte amb els nacionalistes si no fan efectiva la DUI. Ens trairan. Els catalans que no som nacionalistes serem moneda de canvi. La pregunta es: Quan?

Ningú dels dos, ni el govern d’Espanya ni la Generalitat volen ser ni quedar com a possibles responsables d’un conflicte civil d’imprevisibles conseqüències. Cap dels dos no vol, tampoc, quedar malament amb els seus, com a perdedor. Aquesta situació, per tant, és irresoluble i algú haurà de perdre.

La conseqüència lògica del nacionalisme, en tant que idolatria i ideologia política, és la consecució d’un estat propi. Tot el que no sigui això és, per ells, un fracàs. De l’altra banda, si Rajoy no vol passar a la història com el president que va permetre l’esquarterament d’Espanya haurà d’actuar amb determinació i fermesa tard o d’hora i, probablement, utilitzar la força, però de veritat. El dia que els de les CUP ocupin infraestructures i edificis públics no bastarà amb una actuació policial com la de l’1-O; els aldarulls, arribats en aquest punt, poden arribar a ser greus de veritat.

I, si finalment, les converses secretes que de ben segur han mantingut o mantenen els uns i els altres acaben en un pacte polític, serem els catalans no nacionalistes els que perdrem i serem utilitzats com a moneda de canvi. Si sent encara part d’Espanya ja se’ns menysprea, imaginin quan siguin els amos completament. Quina por.

Els que defensen una sortida sense vencedors ni vençuts no se n’adonen que és impossible. Queda per veure si algú guanya per K.O. o només als punts. Si el combat és nul de ben segur que hi haurà danys colaterals: nosaltres, els catalans hispans.

I pel camí, probablement, no ens en adonem que ja estem perdent tots una mica. Catalunya està trencada.

Lo Rondinaire

---

 

CASTELLANO

CONFLICTO IRRESOLUBLE. ALGUIEN TENDRÁ QUE PERDER

 Vivimos días realmente tensos debido a la situación política en Cataluña, pese al paréntesis que ha provocado la calculada ambigüedad de Puigdemont con su declaración y no declaración de independencia.

Los nacionalistas, sosteniendo un discurso absolutamente victimista, venden de cara al exterior un relato fantasioso donde se presentan como oprimidos por un estado totalitario. Y fuera, ciertamente, quizás tienen éxito y consiguen engañar a mucha gente (cada vez menos), pero aquí ya no engañan a nadie. Son ellos los que han creado toda esta tensión haciendo llamamientos a la movilización de sus bases mediante la ANC, Òmnium Cultural, Tv3 y Catalunya Ràdio, principalmente; son ellos los que adoctrinan a los niños en las escuelas y asedian a jueces y rivales políticos. La agitación en la calle es responsabilidad exclusivamente suya. Aun así, pretenden hacernos creer que la secesión es factible sin conflicto y presumen constantemente de ser pacíficos y democráticos. ¿Ustedes han conocido algún caso de proceso revolucionario pacífico? ¿A que no? ¿En qué consiste su democracia? ¿En pasar por encima de todas las leyes, de la oposición? Pues no hacen falta más explicaciones. Tiempo al tiempo.

Por su parte, el gobierno de España va permanentemente a remolque. En ningún momento ha llevadola iniciativa, va absolutamente siempre un paso por detrás de los nacionalistas y, encima, tiene una estrategia comunicativa completamente inferior a la de los separatistas, que saben vender justo lo que quieren. Este gobierno inútil y cobarde que está arrastrando la imagen de España a nivel internacional a buen seguro que mirará por todos los medios de llegar a un pacto con los nacionalistas si no hacen efectiva la DUI. Nos traicionarán. Los catalanes que no somos nacionalistas seremos moneda de cambio. La pregunta es: ¿Cuándo?

Ninguno de los dos, ni el gobierno de España ni la Generalitat quieren ser ni quedar como posibles responsables de un conflicto civil de imprevisibles consecuencias. Ninguno de los dos quiere, tampoco, quedar mal con los suyos, como perdedor. Esta situación, por lo tanto, es irresoluble y alguien tendrá que perder.

La consecuencia lógica del nacionalismo, en cuanto que idolatría e ideología política, es la consecución de un estado propio. Todo lo que no sea esto es, por ellos, un fracaso. Por otra parte, si Rajoy no quiere pasar a la historia como el presidente que permitió el descuartizamiento de España tendrá que actuar con determinación y firmeza tarde o temprano y, probablemente, utilizar la fuerza, pero de verdad. El día que los de las CUP ocupen infraestructuras y edificios públicos no bastará con una actuación policial como la del 1-O; los disturbios, llegados en este punto, pueden llegar a ser graves de verdad.

Y, si finalmente, las conversaciones secretas que a buen seguro han mantenido o mantienen unos y otros acaban en un pacto político, seremos los catalanes no nacionalistas los que perderemos y seremos utilizados como moneda de cambio. Si siendo aún parte de España ya se nos desprecia, imaginen cuando sean los amos completamente. Qué miedo.

Los que defienden una salida sin vencedores ni vencidos no se dan cuenta de que es imposible. Queda porver si alguien gana por K.O. o sólo a los puntos. Si el combate es nulo a buen seguro que habrá daños colaterales: nosotros, los catalanes hispanos.

Y por el camino, probablemente, no nos damos cuenta de que ya estamos perdiendo todos un poco. Cataluña está rota.