Els nacionalistes catalans insisteixen des que va començar aquest bucle del procés secessionista en oferir, sobretot de cara a l’exterior, una imatge modèlica de normalitat, pacifisme i de ser víctimes d’un estat opressor.

Bé, no cal posicionar-se políticament d’una o altra manera sinó fer una cosa en aparença tan fàcil i en la pràctica tan complicada com observar els fets que s’han produït i es continuen produint a casa nostra per veure la realitat és ben diferent del que els separatistes venen a la seva propaganda. Ens expliquem:

En un país normal…

…l’avi Florenci no et deixa una herència en un banc andorrà.

…el president i cap de la gran família nacionalista no és un corrupte.

…les elits polítiques no evadeixen les seves responsabilitats polítiques quan hi ha una crisi econòmica i aproven tota una sèrie de retallades socials, emprenent una fugida endavant absolutament oportunista.

…no es denuncia al parlament la corrupció d’un partit i ningú no diu res ni s’investiga fins passats uns quants anys.

…no es multa a qui posa el rètol al seu negoci en un dels dos idiomes oficials.

…no s’adoctrina a la mainada a les escoles cercant un futur posicionament polític ni s’explica la història de forma interessada.

…el govern no subvenciona els mitjans de comunicació, és a dir, no compra opinió.

…no s’ataquen les seus de partits polítics contraris a les obsessions del govern.

…els carrers no estan bruts de plàstics ni de pintura groga.

…no es tallen carreteres, ni les vies del tren, ni els carrers.

…no s’intenta subvertir la legalitat i a sobre es diu que es defensa la democràcia.

…no se sotmet a una comitiva judicial a un setge per part de milers de persones, ni es fan malbé els cotxes de la policia mentre dos ases megàfon en mà fan de pastors del ramat.

…els mitjans públics són, si més no, relativament neutrals. Com a mínim, en un país normal no s’insulta als dissidents, sobretot quan són almenys la meitat de la població, que a més paga aquests mitjans.

…les institucions públiques són neutrals.

…no arriba a president un boig il·luminat que acaba fugint en el maleter d’un cotxe per viure com un rei, mantingut qui sap com, en una mansió de Waterloo.

…no es diu «lluitarem fins al final» i se surt corrents a l’estranger.

…no arriba a president un tronat racista que titlla els altres de «bèsties amb forma humana», que destil·la odi a cada paraula que surt de la seva boca i que atia l’agitació al carrer.

…un policia no es dedica a insultar i menysprear els que li paguen el sou, com fa un tronat amb placa que dona servei a Olot.

…no s’utilitza a la policia políticament, ni membres de les forces seguretat es revolten contra la legalitat ignorant les ordres d’un jutge.

…no es crida des de la ràdio pública a delatar els moviments i posicions de la policia.

…es mira de no dividir la societat.

…l’Església no es dedica a la política ni al culte a la nació.

…els dissidents no s’han d’amagar per por a represàlies o a perdre la seva feina.

…el president no es fa fotos presumint de col·leccionar avisos judicials.

…el parlament no obvia els informes dels seus advocats i aprova resolucions contràries a dret.

…els drets de l’oposició parlamentària no són atropellats.

…el president no s’atorga un poder quasi absolut.

…no s’ataquen les manifestacions dels que no pensen com un.

…no s’assalta el parlament!

En un país normal… no, Catalunya pot ser qualsevol cosa, però ni de bon tros és un país normal. Democràcia? Llibertat? Respecte? Revolució dels somriures?  I un be negre!

Coses «normals» 1

Coses «normals» 2

Coses «normals» 3

Los Mossos, humillados. La revolución devora a sus hijos.

Rivera amenaçat

La revolució dels somriures. Encapuchados juegan a revolucionarios.

El típic assalt al parlament que passa sovint a tot arreu.