L’any 1869, uns 3600 catalans van marxar a Cuba a arriscar la seva vida a la Guerra dels 10 anys. Però, què feien combatent allà?
CONTEXTE HISTÒRIC
Ens trobem amb un Imperi Espanyol absolutament esgotat i decadent, que porta quatre segles batallant i que ha perdut ja la majoria dels territoris americans. Cuba, Puerto Rico i les Illes Filipines són encara part d’Espanya, però. En aquells temps tenir o mantenir les colònies era una qüestió de prestigi internacional. A casa, tot el segle XIX serà conflictiu i convuls. El 1868 es produeix una insurrecció independentista a Cuba, posant així en perill la integritat territorial i els interessos comercials, que en molts casos eren de catalans que produïen sucre. Així doncs, hi havien en joc l’orgull i diners.
ELS VOLUNTARIS
El 1869, homes de negocis de la ciutat de Barcelona presionaren a la Diputació per tal que s’impliqués a la guerra, al considerar compromesos «els interessos del país a l’illa, la vida dels nostres germans així com l’honra del nostre pavelló». Uns i altres es van comprometre, doncs, a cobrir les despeses de l’empresa per tal d’enviar un batalló de voluntaris, mitjançant una subscripció que inicià la Diputació. El govern va aprovar la formació d’aquest cos de mil homes que lluitarien sota la disciplina de l’exèrcit.
La Diputació presentà aquesta iniciativa parlant de la formació d’un batalló de voluntaris que «sustenti i consolidi el domini del nostre gloriós penó a les possessions espanyoles d’Amèrica». De seguida van haver-hi cues per allistar-se a Barcelona, i fint i tot hi havien voluntaris d’altres ciutats importants d’arreu de Catalunya.
A l’acte de jurament de la bandera, el diputat provincial Narciso Gay va parlar així als voluntaris: «Aneu a contribuir a la repressió d’una insurrecció, a evitar la pèrdua d’una joia envejada pel seu inestimable valor, a defensar la integritat del territori, a lluitar per que Espanya visqui contra els que allà clamen mori Espanya». La bandera, per cert, era la rojigualda amb el blasó de Catalunya al centre i els escuts de les quatre províncies a les cantonades. El port de Barcelona es va omplir de gent i moltes embarcacions petites amb familiars i amics s’hi aplegaren per acomiadar els voluntaris.
La Diputació de Barcelona va encarregar un quadre al pintor Ramon Padró i Pijoan per tal d’immortalitzar l’ocasió, que en va fer una obra de grans dimensions del moment de l’embarcament. També el pintor Eduardo Llorens Masdeu en va fer un d’aquell moment, en aquest cas per encàrrec d’un noble. L’any 1998, en el centenari de la Guerra de Cuba (la segona,1895-1898), la Generalitat va publicar un llibre en el que surt un detall d’aquest segon quadre convenientment retallat perquè no surti la bandera que portaven, que era la bandera d’Espanya.
Al mes de novembre es va promoure la formació de dos batallons més. El segon va sortir des de Barcelona i el tercer des de Cadis, essent tots tres formats íntegrament per catalans, que lluïen un uniforme amb barretina i espardenyes típiques del país. En total, uns 3600 catalans van marxa a la Guerra Gran. Deu anys després, el 1878, els independentistes cubans es van rendir finalment, posant així fi al conflicte.
EL PATRIOTISME ESPANYOL A LA CATALUNYA D’AQUELL TEMPS
Avui dia, amb un separatisme promogut des de les institucions i els mitjans de comunicació comprats amb subvencions públiques, ens volen fer creure que Catalunya i Espanya són dues nacions diferents i antagòniques, realitats polítiques i culturals sense una historia en comú més enllà de la suposada repressió exercida per la malvada Espanya contra la pobre Catalunya. De fet, aquesta és una idea fermament arrelada a una part important de la societat catalana, construïda a base de desprestigiar a la resta d’Espanya i culpar-la de tots els problemes propis, demonitzant-la (sobretot Madrid). El nacionalisme vol construir una nació basada en mites a cop d’eslògans i propaganda, absolutament al marge de la realitat històrica, tan tossuda.
La veritat, però, és que Catalunya ha estat tan implicada com les altres regions en els afer espanyols com a part d’Espanya que és. En el cas que ens ocupa, la Guerra dels 10 anys i el seu temps, podem parlar amb raó i de forma documentada d’un exacerbat patriotisme espanyol. Així ho demostra el fet d’enviar els Voluntaris Catalans, fins a prop de 3600, les subscripcions realitzades per les despeses d’embarcament i uniformitat fetes per la Diputació de Barcelona i homes i organitzacions de comerç, l’entusiasme popular en acomiadar-los i a la seva tornada a casa, o la formació del cos de voluntaris que va combatre a la Guerra d’Àfrica el 1859-1860, amb una subscripció a càrrec de La Vanguardia (ara sotmesa al poder nacionalista, comprada amb subvencions). La mateixa Vanguardia que el 1893 va fer una altra subscripció per comprar fusells per l’exèrcit, que aleshores defensava la plaça de Melilla.
El 1885 es va produir el conflicte de Les Carolines, unes illes del Pacífic sota sobirania espanyola a les quals Alemanya volia instaurar un protectorat. La reacció, tant institucional com popular, va ser molt forta, i el 27 d’agost va haver-hi una manifestació de milers de persones a Barcelona, més de 100.000 segons les fonts. La premsa, fins i tot la catalanista, parlava així:
- La veu del camp (Reus): «oferim nostre apoyo al govern de la nació, puig que espanyols de cor, no hem de faltar los catalans en defensar la honra e integritat de la patria».
- L’Arch de Sant Martí: «¡Desperta ferro! ¡ViscaEspanya! ¡¡Visca la integritat de la patria!!»
- La Vanguardia: «¡Aún hay patria! (…) Sí, aún tenemos patria; aún España puede ser una gran nación. Aún no hay país alguno que nos aventaje en patriotismo».
AIXI DONCS…
El que avui dia és impensable abans era una realitat. No deixa de ser curiós que precisament els que mes presumeixen d’estimar Catalunya són precisament els que perverteixen la seva ànima i la seva història. Volen fer una Catalunya sense arrels, una Catalunya de mites, marketing i propaganda, una Catalunya virtual. Bé és cert que al segle XIX ja n’hi havien que ens volien dividir. Per això, avui dia encara amb més motiu, és important difondre les paraules pronunciades per Francesch Camprodon al rebre els Voluntaris Catalans a les platges de Cuba:
«Catalans, que en nom de la mare pátria, lo mateix avuy que en lo tems antich, esteu sempre disposats á lluitar per l´honra d´España y á mantener l´integritat del territori, á l´ombra gloriosa del drap de barras vermellas; Deu benehisca la vostra santa empresa, y ben vinguts siau á las plátges de Cuba. Aquesta comisió té l´noble encarrech de felicitarvos en nom de tots los españoles de la Habana, y jo vos saludo ab tota la efusió d´un cor catalá».
[…]«Una sola observació me queda que fervos, y es, que totes les diferencies que desgraciadament nos divideixen á España, aquí´s tiran al`aigua avans de doblar la punta del Morro; aquí no hi ha mes qu´un color, un sentiment, una aspiració y un crit: Sostenir l´honor de la bandera, y ¡viva España!
¡Vivan los Voluntaris Catalans!
¡Viva l`Exercit de mar y terra!
¡Vivan los Voluntaris de Cuba!»
Lo Rondinaire 