El Carlisme va ser un moviment molt important a Espanya als segles XIX i XX. Viu encara, sí es pot dir que no és social ni políticament rellevant. El seu lema no deixa lloc a dubtes dels seus principis: Déu, Pàtria, Rei. Parlar del Carlisme és parlar de Tradició, d’una concepció catòlica d’Espanya, d’uns homes i dones que es van alçar en guerra diverses vegades contra el liberalisme, contra la modernitat, i en 1939 contra el comunisme.

En dos articles publicats en premsa digital (‘La cuarta guerra carlista’, de José García Domínguez, a Libertad Digital) i a La Razón (‘Historias de Cataluña’) s’al·ludeix a la relació existent entre el Carlisme i l’actual «procés» separatista.

Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana, diu a La Razón:

«El nacionalisme ocupa els territoris que van ser carlins. Quant més carlisme en el passat, més radicalitat avui. Sempre poso l’exemple de Berga, que va ser la residència del Comte d’Espanya, on van estar les casernes generals del carlisme, on va haver-hi alçaments constants durant el segle XIX, i aquí, avui, té majoria absoluta la CUP, i l’oposició és Esquerra. És a dir, la radicalitat més extrema. Clar, una ciutat com Berga, bressol del carlisme, que estigui en mans dels més radicals de l’independentisme, deixa molt a les clares que Espanya viu una guerra del segle XIX que no ha acabat. L’integrisme religiós i radical s’ha transmutat en aquesta Catalunya rural, tan tancada, en un nou radicalisme, i el Déu, Pàtria, Fur i Rei ha passat a ser Pàtria, l’Estelada i el nou líder, i l’eix vertebrador de tot això és la llengua, que unida al victimisme retroalimenta una campanya de formació de l’esperit nacional orquestrada per la Generalitat i Jordi Pujol de forma mestra».

Bosch estableix, al nostre judici, una relació directa entre separatisme i Carlisme que no es correspon amb la realitat mentre que sosté que «Espanya viu una guerra del segle XIX que no ha acabat». Això és, almenys, inexacte. Hi ha, és cert, una coincidència geogràfica i sociològica entre tots dos, però no existeix aquesta continuïtat del conflicte polític-religiós. És més, és el propi Bosch qui dóna clau per entendre el separatisme quan diu que «l’integrisme religiós s’ha transmutat en aquesta Catalunya rural en un nou radicalisme, i el Déu, Pàtria, Fur i Rei ha passat a ser Pàtria, la estelada i el nou líder». És a dir, Déu ha desaparegut de l’equació, ha estat substituït per la nació (catalana) en l’imaginari separatista. El nacionalisme és una idolatria que altera l’ordre natural de les coses, una ideologia tòxica, però el que no es pot dir és que provingui, políticament, del Carlisme.

Més explícit encara és José García Domínguez en Llibertat Digital, cridant directament al separatisme «la quarta guerra carlina»:

«El problema català, que en la seva arrel última amaga una forma encoberta i sublimada de rebuig de la modernitat…».

Fals. El nacionalisme català, com tants altres, amaga una forma encoberta i sublimada de racisme, xenofòbia i, sobretot, classisme, però no de rebuig a la modernitat. De fet, en la seva pretesa superioritat moral i narcisisme exacerbat, Espanya és percebuda per la majoria dels «processistes» com un país endarrerit i tancat, enfront de l’avantguardista i moderna Catalunya.

«La Quarta Guerra Carlina, que no una altra cosa és la querella que ara mateix enfronta a la meitat dels catalans contra l’altra meitat, està resultant, com les tres anteriors, una revolta agresta i integrista del camp contra la ciutat».

L’anàlisi del vot de les passades eleccions del 21-D pot conduir a pensar, certament, que això és així, ja que les zones rurals són dominades pel nacionalisme i Barcelona i les àrees més poblades són de domini, diguem-ho així, espanyolista. Però el fet de pensar que el votant nacionalista és essencialment diferent de l’espanyolista perquè un viu en un poble i l’altre a Barcelona o la seva àrea metropolitana, és absurd. Tots dos són liberals, només canvia la bandera, l’exterior. Les diferències entre la vida rural i la urbanita ja no són tantes; o millor dit, la diferència entre l’home rural i l’urbanita és pràcticament nul·la. Els joves escolten la mateixa música a Hospitalet que a La Garriga, vesteixen la mateixa roba i mengen les mateixes hamburgueses. On es trobaran les diferències sociològiques, i està demostrat, és en l’idioma i en el nivell socioeconòmic. A grans trets: catalanoparlant i de nivell econòmic mitjà-alt, nacionalista català. Castellanoparlant i nivell econòmic mitjà-baix, espanyolista. A grans trets, insistim. Però que els nacionalistes es concentrin més a la Catalunya interior no significa que siguin pagesos necessàriament ni que vagin en ruc a treballar.

«Una de les paradoxes terminals al fet que ha donat lloc aquesta revolta de rústics contra Espanya és que el catalanisme polític, un moviment que sempre hi havia fet gala de la seva pretesa condició avançada, modernitzadora i europeïtzant, s’està veient cada dia més circumscrit a solament conservar l’hegemonia a les comarques de la Catalunya perifèrica, menys poblada i més silvestre, amén de l’endarrerida i més refractària a tota innovació».

García Domínguez presumeix de ser de Barcelona. Serà perquè el Metro no arriba més enllà de la perifèria de la Ciutat Comtal, però dibuixa un àmbit rural que no correspon amb la realitat. Servidor viu en un poble: Els hi asseguro que, almenys en el meu, hi ha dues farmàcies; druides, cap. El mòbil té cobertura, tenim wifi, cotxes, coneixem el foc, el pal de fregar, no vivim en estables i hi ha aigua potable. Fins i tot un kebab tenim, fixin-se si som moderns. El que no tenim és la capa de pol·lució que cobreix Barcelona. Avantatges de ser de camp, miri vostè.

Als pobles hi ha una majoria de votants nacionalistes, és així. Hi ha uns altres, no tants, que voten a partits contraris a la secessió. I algun rara avis, com a servidor, que no vota perquè entén que després d’un polític del PP, Ciutadans, ERC o un de com es digui ara Convergència s’amaga el mateix: un García Domínguez, un liberal.

Per concloure: La relació existent entre el Carlisme i el nacionalisme és geogràfica i sociològica, és a dir, realment el nacionalisme és fort on ho va ser el Carlisme, però no es pot establir una relació de continuïtat religiós-política mentre que del ‘Déu, Pàtria, Rei’ no queda gens. On el Carlisme tenia a Déu, el nacionalisme té a Catalunya. On el Carlisme tenia Pàtria (Espanya), el nacionalisme té  una nació que mai ha estat tal, Catalunya, a la qual ha d’adorar (el nacionalisme és la degeneració del patriotisme). I on el Carlisme tenia al Rei (legítim), el nacionalisme té a Puigdemont. Sí per ventura, i com a molt, es pot parlar que les restes degenerades del Carlismes han abraçat el nacionalisme, que és justament una ideologia filla de la modernitat. És el món modern qui ens ha portat a això, no la Tradició. El nacionalisme és només una conseqüència, no l’arrel del problema.