Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) és un empresari d’èxit, un autèntic magnat audiovisual. Home sense estudis, va començar en aquest món treballant a TV3% al 1984, on va romandre fins a l’any 2001. El 1995 va fundar el grup Mediapro, del que és president i un dels seus màxim accionistes al costat de Tatxo Benet, amb el qual va coincidir a la tele del Règim nacionalista; anteriorment va treballar a El País. L’any 2005 Roures va obtenir una llicència de televisió del govern Zapatero i va fundar La Sexta, cadena que destaca pel seu progressisme i esquerranisme; al costat de Cuatro, han estat els principals impulsors de Pablo Iglesias i Podemos.

Mediapro és capdavantera en producció audiovisual a Europa i té presència a 32 països. Participa en Imagina Mitjana Audiovisual, accionista minoritari del Grup Atresmedia Corporació, resultat de l’absorció de La Sexta per Antena 3. L’accionista majoritari del Grup Atresmedia Corporació és el Grupo Planeta, fundat i presidit per la família Lara fins a la mort el 2015 de José Manuel Lara Bosch. Atresmedia no deixa de ser, com a mínim, un grup audiovisual curiós: La Razón, Onda Cero, Antena 3, La Sexta… Toca totes les tecles.

Roures va fundar també el diari Públic l’any 2007, que en aquells dies tenia tiratge en paper. Al febrer de 2012 Roures va tancar la capçalera i va aplicar rigorosament la reforma laboral del PP, afectant a 190 treballadors. Actualment Públic segueix publicant l’edició digital. Per posar-li-ho fàcil: Públic és de l’òrbita de Podemos i Podemos és, en certa mesura, obra de Roures. No s’entendria l’auge del partit morat sense la figura de Jaume Roures i sense l’impuls que li va donar La Sexta; Roures és a més amic de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero.

Roures, a més a més, estén els seus tentacles al món del cinema i de l’esport. Aficionat del Barça, Roures, a través de Mediapro, és soci en Bein Sport (Bein Mitjana és una filial d’Al Jazeera, propietat de la família reial de Qatar) de Nasser Al-Khelaifi, president i cara visible del París Saint Germain, el propietari del qual realment és la societat Qatar Sports Investments, controlada per l’emir de Qatar, Tamim Bin Hamad Al-Thani. Bein Sport emet els partits de la lliga professional espanyola i de la Champions League. Com serà de potent Mediapro que fins i tot produeix programes per Reial Madrid TV (un culé catalanista produint per a la tele madridista!), on va aconseguir ficar la mà a través d’Antonio García Ferreras, home fort de La Sexta i de confiança de Florentino Pérez en matèria de comunicació; probablement aquesta unió no durarà molt, ja que molts socis del Reial Madrid són crítics amb aquesta relació per, sorprenguin-se, la proximitat entre Roures i el «procés» separatista català. Roures és també productor cinematogràfic. No es pot negar que està en tot.

Però, qui o què és realment Jaume Roures a més d’un potent empresari audiovisual? Ell mateix es defineix: «Jo no treball, jo milito […] Faig diners per servir a les meves idees«, va declarar el 2009 al periòdic francès Libération. Roures és marxista convençut, concretament trotskista, i des de jove ha estat compromès amb aquesta ideologia militant a diverses organitzacions (Lliga Comunista Revolucionària – IV Internacional…) de les quals ha estat fundador. Entre algunes de les pel·lícules que ha produït es troben ‘Comandante’ (sobre Fidel Castro) o ‘Salvador’ (sobre Salvador Puig Antich). El seu compromís era tal que el va portar a la Nicaragua sandinista i a ser arrestat set vegades a Espanya, arribant a passar uns dos anys aproximadament a la presó. I no només durant el franquisme: el 1983 va ser detingut per, suposadament, col·laborar amb ETA-pm i ocultar al seu domicili a un membre del grup, Iñaki Ibero, encarregat de procurar una estructura per a la seva organització a Catalunya i que va participar en el segrest d’un industrial guipuscoà, Saturnino Orbegozo. Cal esmentar que tots els arrestats per aquesta qüestió van ser alliberats sense càrrecs.

Actualment Roures segueix defensant el comunisme i ha estat el principal impulsor de Podemos, a més de mostrar-se, diguem-ho així, proper al secessionisme català. Amic d’Iglesias i Monedero, defensa també la celebració d’un referèndum per a la secessió de Catalunya, encara que assegura que «probablement» votaria no a la secessió:

«No concebo una posició d’esquerres sense la lluita per l’autodeterminació de Catalunya. Vull que els catalans decidim el que volem ser; jo, segurament, en un referèndum no votaria per la independència. Que puguem decidir per a mi és irrenunciable però, un vegada pugui decidir, les arrels comunes són massa importants per anar-nos d’Espanya».

Autodeterminació, independència, anar-nos de… S’expressa com si Catalunya fos una colònia, tal qual. L’organització a la qual militava en la seva joventut, la Lliga Comunista Revolucionària, defensava per a Espanya una «confederació de repúbliques» i reconeixia per a cadascuna d’elles el dret a l’autodeterminació. I no fa falta retrocedir tant:

–             Roures, segons reconeix ell mateix, votava a les CUP i ara a Podemos. Obertament separatistes els primers, filoseparatistas els segons.

–             Roures és el director del documental ‘Les clavegueres d’Interior’, produït com no per Mediapro i presentat per ell mateix al costat de Jordi Évole el passat 28 de juny i emès amb gran èxit d’audiència a TV3 el 18 de juliol. El documental mostra com una sèrie d’alts càrrecs policials, el Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya i l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, utilitzen el poder per perjudicar a tercers per motius polítics i fins i tot personals. Conclusió: L’Estat és corrupte. Oh, quina sorpresa! Després del GAL, del caso Faisà, de les mil i una corrupteles dels uns i els altres, després de l’11-M! descobrim gràcies al documental de Roures que les coses no són com haurien de ser. Doncs quin descobriment. Ara, convindria potser recordar que els Pujol, als quals es pretén presentar gairebé com a víctimes, sí són corruptes. Ho són, això no és mentida, i han manejat Catalunya com han volgut, fent i desfent des dels anys 80 sense fre algun.

El pitjor del documental no és el seu plantejament, amb el qual es pot estar d’acord o no. El pitjor és la seva intenció i el seu oportunisme, cosa que precisament el documental critica en els polítics i càrrecs policials, i situa clarament a Jaume Roures com un aliat del procés secessionista en pretendre presentar l’oposició al separatisme com alguna cosa tèrbola en si mateixa. No anem a defensar aquí ni a un ministre inútil que es deixa gravar al seu propi despatx ni a policies que treballen amb pràctiques fosques, però això ni és nou, ni és exclusiu «de Madrid»; aquí està, per exemple, el cas Mercuri, que no deixa precisament en bon lloc als Mossos d’Esquadra. El que no cola és presentar al nacionalisme com a víctima d’un maquiavèl·lic Estat quan precisament els governs de PP i PSOE són culpables, sí, culpables al costat dels nacionalistes, de tot aquest enrenou del «procés» i els separatistes són els que han vulnerat sistemàticament la Constitució, l’Estatut, fins a la seva pròpia Llei de Transitorietat! i porten anys tapant les seves vergonyes amb la bandera per no pagar pels seus pecats.

–             Mediapro va habilitar també un centre internacional de premsa l’1-O per informar sobre el referèndum, i ho va fer a la seva pròpia seu. Els diferents mitjans podien informar des d’allí previ pagament de 10 eurets per periodista. Allí van comparèixer polítics com Oriol Junqueras per valorar el dispositiu del referèndum o els líders de la ANC i Òmnium Cultural, els populars Jordis.

–             Després dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, Roures va convocar a sopar al seu domicili a diferents figures polítiques. El sopar «secret», desvetllat per El Confidencial, va comptar amb la presència de Pablo Iglesias, Oriol Junqueras, Marta Rovira (ERC) i Xavier Domènech (En Comú Podem, els podemites de Catalunya). Encara que no es coneixen els detalls de la reunió, el més lògic seria pensar que es buscava un acostament entre les forces polítiques allà representades, és a dir, ERC, Podemos i el seu satèl·lit català, potser preparant un possible tripartit (ERC, CUP, En Comú Podem) post 1-O, arribat el cas. El que és clar és que Podemos és un clar aliat dels partits separatistes, fins al punt que el partit ha hagut d’enviar una carta als seus afiliats explicant la posició de la formació habitada sobre la secessió de Catalunya, conscient que aquest posicionament no és compartit pel gruix dels seus simpatitzants.

–             Roures també recolza la campanya d’Òmnium ‘Crida per la democràcia’, iniciativa per «defensar el referèndum i denunciar les manques democràtiques de l’Estat Español».

Doncs encara sort que no és separatista! No deixa de sorprendre que un home que va deixar d’estudiar amb 12 anys hagi arribat a ser un magnat de la comunicació; molt ha d’haver treballat i molt bé ha d’haver fet algunes coses, o s’haurà acostat a bon arbre, o potser una mica de tot. Cal reconèixer també a Roures el compromís que ha demostrat amb les idees que defensa, encara que un no comparteixi aquestes idees. Però no deixem de trobar-nos davant el clàssic esquerrà espanyol. Si l’esquerra espanyola destaca per alguna cosa és, precisament, per ser anti espanyola. L’esquerra no deixa de mirar el concepte d’Espanya com alguna cosa sospitosa de feixisme i cristianisme, com alguna cosa aliena i retrògrada, i per això no pot remeiar la malvolença que li té, en general, al seu propi país. El poder que li atorguen els seus mitjans i els seus contactes converteixen a més a Roures en un element dissolvent de primer ordre, un del que probablement es puguin aprendre coses.