Els nacionalistes porten des de l’any 2012 donant la murga diàriament amb el maleït procés. Cinc anys monotemàtics, cinc anys d’ocupació de l’espai públic, de menyspreu als catalans que no som separatistes (bé, això molts més de cinc), d’intoxicació als mitjans, d’estelades a dojo, de referèndum, de volem votar, de desobediència, d’independència.

Va arribar el 9-N del 2014 i van fer aquell simulacre de referèndum de «Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como», una mena de broma que volien fer passar per legítima i democràtica.

Va arribar el dia  6 de setembre del present i, en una vergonyosa sessió al Parlament de Catalunya, es va aprovar la Llei del Referèndum i es va violar la Constitució i fins i tot l’Estatut de Catalunya, alterant l’ordre del dia de manera barroera i passant per sobre de l’oposició, que va ser absolutament atropellada. I aquests són els que presumeixen de demòcrates! En aquella sessió es va convocar la segona edició del butifarrèndum, on vam viure el lamentable espectacle de l’1-O.

Va arribar el 20-S i es van produir 14 detencions de diferents càrrecs separatistes per la seva relació amb la preparació d’un referèndum il·legal, i el dia va acabar amb la Guardia Civil i la comitiva judicial assetjada en un edifici durant hores i els vehicles policials destrossats, tot això amb una vergonyosa inacció dels Mossos d’Esquadra per a major deshonra del cos.

I va arribar l’1-O, el dia que segur tenim tots més gravat a la retina i, precisament per això mateix, el que caldria analitzar amb més sang freda. L’1-O va ser una absoluta vergonya, un referèndum il·legal fet amb un cens que no havien de tenir, amb les institucions absolutament parcials, amb les mitjans públics fent campanya descarada per la opció secessionista, sense cap mena de control ni garantia, una calamitat i una aberració democràtica on, a més a més, les organitzacions civils i el govern de la Generalitat van utilitzar les masses nacionalistes en un irresponsable i gravíssim exercici d’agitació política per impedir que les Forces de Seguretat, en compliment d’un mandat judicial, clausuressin els centres de «votació». Després, les càrregues, les notícies falses, la manipulació, Doña Capsulitis amb els dits trencats que no estaven trencats, victimisme, espectacle nacionalista en estat pur, falses acusacions d’agressió sexual, els 800 i pico ferits que, oh, miracle, passen tres setmanes després a ser més de 1000! Ni ells es creuen aquestes xifres. Quatre, només van haver-hi quatre ferits. Atesos és una altra cosa. Mentides i més mentides, una dia per a la vergonya de Catalunya i d’Espanya tota.

Tot això no els esgota, no els cansa? A la gent corrent, segur, però sembla que als fanàtics nacionalistes no, perquè no deixen d’alimentar el circ.

Hem afegit a tot això un nou element més: el ridícul. 10 d’octubre. Puigdemont compareix al Parlament i fa una declaració i no declaració d’independència, unes paraules ambigües que deixa tothom bocabadat, ningú no té del tot clar si ha declarat la república catalana o no. Els fidels separatistes, congregats a l’Arc del Triomf, deixen unes imatges d’estupefacció que donaran peu a tot tipus de burles a les xarxes socials; passen en qüestió de segons de l’èxtasi a la decepció absoluta. Però no és tot, no. En acabat el ridícul vergonyós que van fer, amb centenars de mitjans de comunicació de tot el món, 72 diputats separatistes signen un document d’amagatotis proclamant la república catalana. Quina vergonya, quin espectacle tan lamentable. Que si sí, que si no, que si podria ser, ja veurem, que suspenem la república, que si ara signem un paperet…

«En política es pot fer de tot menys el ridícul».

Josep Tarradellas

Però no estaven contents amb això, no. Ahir mateix el senyor Puigdemont va anunciar

una compareixença on tothom esperava una convocatòria d’eleccions autonòmiques. Aquest era el rumor que corria i cert havia de ser vistes les reaccions de les CUP i d’ERC. Primer havia de parlar a les 13:30 al Palau de la Generalitat. Després van dir que no, que a les 14:30. No sortia, i van dir que hi hauria un ple parlamentari. Els separatistes dividits i llençant-se ganivetades, Puigdemont presentat com a traïdor, els cupaires emprenyats com una mala cosa… Quina poca serietat. Bé, doncs al final, sessió parlamentària i, per fi, surt el Cocomotxo. I què va fer, convocar eleccions? Doncs no, ara no volen votar!! Va declarar la independència? Tampoc. Va passar la pilota al Parlament, que haurà de votar república catalana sí o no! Covard. Ridícul. Vergonyós. Puigdemont, t’has cagat!

I avui tot indica que assistirem a un altre espectacle lamentable al Parlament de Catalunya on, en teoria, sí que es proclamarà la república catalana. Si no hi ha més sorpreses d’última hora, es consumarà la bogeria. Declareu-la ja d’una vegada i deixeu de fer el ridícul, que al final ens matareu d’avorriment.

A partir d’aquí, vagin a saber com acabem; té més pinta d’anar cap a l’Ulster que cap a la Dinamarca del sud. Lo normal és que no acabem bé, evidentment. Que Déu ens ajudi. N’estem farts de tots vosaltres, colla de fanàtics. Estem fins als collons de Carles Puigdemont!