El passat 10-O vam viure el vergonyós espectacle de la declaració i no declaració de la independència de Catalunya pel senyor Carles Puigdemont. En comptes de tenir un parell i fer el que pràcticament tothom esperava, tirar endavant amb la secessió de Catalunya, es va destapar anunciant la suspensió de la independència. Vuit dies després, seguim igual.

Les raons que van portar el president de la Generalitat a fer això poden ser vàries per sí soles o fins i tot un seguit de motius, com ara aquests:

• Sap que no té recolzament internacional d’importància i, per tant, no li servirà la política de fets consumats.
• La manifestació del 8-O, on un milió de catalans va sortir a defensar la hispanitat de Catalunya, manifesta que Catalunya no és un bloc monolític, que els separatistes no constitueixen una majoria social clara i fa témer un conflicte civil si aquesta mobilització es manté.
• Puigdemont és conscient de que el «procés» és una fugida endavant, que la república catalana és inviable, un farol, i es veu realment abocat al precipici, i d’aquí el sí però no.
• Confia en arribar a un pacte polític amb PP i PSOE que li permeti una sortida digna de cara a la galeria. De fet, aquestes paraules del seu discurs han passat bastant desapercebudes: «És conegut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps».
• La fugida de La Caixa i del Banc Sabadell, seguida d’un degoteig constant d’empreses, ha deixat en evidència les falsedats del govern de la Generalitat, que volia fer-nos creure que tot això del procés ens sortiria gratis. O millor encara, que les empreses es pegarien per venir a casa nostra! Estem pagant ja les conseqüències econòmiques de la bogeria nacionalista i això no ha fet sinó començar.

Sigui com sigui, el fet és que no va tirar endavant i va acabar reclamant diàleg amb «l’Estat» i una «mediació» per resoldre el conflicte. Aquet és el nou parany dels separatistes, el diàleg. Anem per parts.

En primer lloc, el sol fet d’aconseguir una mediació internacional o un diàleg de tú a tú  amb el govern d’Espanya porta implícit el reconeixement al nacionalisme de que Catalunya i Espanya són entitats polítiques diferents quan, en realitat, Catalunya és una part d’Espanya i, per tant, es tracta d’un problema intern.

En segon lloc, els separatistes busquen quedar legitimitats internacionalment, entenent que, en principi, el diàleg és una cosa positiva en sí mateixa. Per tant, si el govern central rebutja aquest diàleg, si no mossega el parany, quedarà com a intransigent i poc donat a la política.

 

Tercer i més important: El govern de la Generalitat no té en absolut una voluntat real de diàleg i porta anys duent a terme una política de fets consumats que demostra aquesta falsedat, , a més de posar sempre el punt de partida en impossibles. El nacionalisme català té una fi, l’estat propi, i tots els seus passos van encaminats a això. De fet, porten dècades preparant el terreny a tots els àmbits: educatiu, universitari, mitjans de comunicació, teixit social, món empresarial, cultural… el nacionalisme és un tumor que ha impregnat tot Catalunya els darrers 40 anys i el Programa 2000 elaborat per la cúpula de CiU el 1990 és la prova.

 

Conclusió

Si a la classe política espanyola li queda encara ni que sigui una mica de decència no negociaran la voladura d’Espanya i l’entrega dels catalans hispans al nacionalisme excloent i supremacista de Puigdemont i companyia, ni en públic ni en secret.

El govern no té més remei que fer-se amb el control dels Mossos d’Esquadra, intervenir si cal TV3 i Catalunya Ràdio i fer-se amb el control de l’educació (o utilitzar l’Alta Inspecció de l’Estat), no permetent que el nacionalisme continuï enverinant generació rere generació d’infants en l’odi a Espanya. Els símbols nacionals han de tornar a estar presents en les ciutats i viles catalanes amb normalitat i, sobretot, el govern d’Espanya ha de millorar una cosa i entendre una altra:

• Ha de millorar urgentment la política comunicativa perquè està perdent la batalla del relat. Espanya no pot veure la seva imatge arrossegada i ha de saber contrarestar la propaganda secessionista, sobretot a l’estranger. Té arguments de sobre, però ha de plantejar aquesta batalla d’una manera ferma i decidida, incidint a mostrar al món la veritable naturalesa totalitària del nacionalisme.
• Ha d’entendre que per sobre de tot s’ha de combatre la idea, s’ha de combatre el nacionalisme. Això és el més difícil i, sincerament, és pràcticament impossible, doncs el nacionalisme és una conseqüència del liberalisme i el PP és liberal. Tot i així, si no s’entén això, no ens en sortirem. Continuarem amb el dia de la marmota fins a qui sap quan.