Primera part: La història d’Espanya a través de la pintura (I) – Roma, Reconquesta

Segona part: La història d’Espanya a través de la pintura (II) – Reis Catòlics, Amèrica, Lepant

Tercera part: La història d’Espanya a través de la pintura (III) – Almogàvers i Terços Espanyols

Hi havia un temps en que Espanya donava al món homes de veritat, no com avui dia, fora d’honroses excepcions. El 2 de maig de 1808 el poble de Madrid es revolta contra l’ocupació napoleònica. Aquesta és una de les pintures més famoses de Goya.

Els mamelucos eren mercenaris egipcis al servei dels francesos.

 

Durant l’aixecament popular del 2 de maig de 1808 contra les tropes napoleòniques es produí la defensa del Parc d’Artilleria de Monteleón.

El mariscal francès Murat havia entrat a Madrid amb un gran exèrcit. Probablement no esperava la reacció gloriosa dels madrilenys, que es revoltaren contra un cos militar ben equipat amb pedres, navalles i qualsevol cosa que pogués fer mal.

L’exèrcit espanyol, seguint ordres de la Corona, totalment sotmesa a Napoleón, no entrà en combat, tot i que no tots foren tan obedients. La fama per a l’eternitat se la van guanyar els capitans Luis Daoíz y Pedro Velarde, que alliberaren el Parc d’Artilleria de mans franceses i lluitaren al costat del poble sabre en mà i a base de bales de canó.

Murat no entenia com uns civils i uns pocs militars eren capaços de plantar cara a l’exèrcit imperial, així que va ordenar assaltar Monteleón amb més de 2.000 homes. Dels espanyols quedaven, en aquell moment, menys de 100. Daoíz i Velarde perdrien la vida. Es guanyarien, però, un lloc a l’altar dels herois d’Espanya.

 

Qui no ha vist mai aquesta pintura? Goya, immortalitzant el patiment i l’heroisme del poble de Madrid a causa de la repressió francesa. La nit del 3 de maig, afusellaren a patriotes en diversos punts de la ciutat a causa de la revolta del dia anterior.

 

Si senten el nom d’Agustina Raimunda Saragossa i Domènech potser no els hi diu res, però si els parlen d’Agustina d’Aragó, segurament la cosa canviï. Doncs sí, efectivament, aquesta heroïna de la Guerra d’Independència era catalana. Es va casar molt jove amb el cap d’artilleria Joan Roca i Vilaseca, i junts participaren en la defensa del Portillo de Saragossa el 1808. Agustina es distingí en batalla quan pitjor estaven les coses; amb els artillers que defensaven el baluard del Portillo morts, va tenir el valor de fer foc amb un canó ajudant a rebutjar els francesos, que no pogueren penetrar a la ciutat. Haurien d’aixecar el setge  passades unes setmanes.

Al segon setge de Saragossa finalment la ciutat va caure. Agustina fou capturada però va aconseguir escapar, continuant la lluita a altres ciutats.

La seva valentia i el seu exemple la portaren a la categoria d’autèntic mite de la Guerra d’Independència. Això era una dona, feministes!

 

Els habitants de Girona, com els de la resta d’Espanya, s’aixecaren en armes contra Napoleón. El petit cors, temorós de que l’exèrcit que ocupava Espanya perdés les comunicacions amb França, ordena fer-se amb la plaça de Girona, petita i amb poques defenses. Va necessitar, però, tres setges, atesa la valentia i el coratge amb que els gironins es van defensar. Amb quina determinació lluitarien les dones gironines que foren enquadrades com a unitat militar, naixent així la Companyia de Santa Bàrbara.

El tercer i definitiu setge va durar set mesos i va suposar una pluja de bombes contra la ciutat, defensada pel general Álvarez de Castro. Finalment, la gana i les malalties obligaren a la capitulació, però els francesos pagaren un alt preu en forma de baixes.

 

Al Bruc es produïren dues batalles entre francesos i espanyols. A la primera, una columna francesa d’una 4.000 soldats que es dirigia a Manresa i Igualada caigué en una emboscada on moriren uns 300.

A la segona batalla, amb un nombre superior de francesos, fou decisiva l’artilleria espanyola. Les derrotes sofertes pels francesos al Bruc suposaren la caiguda del mite de la imbatibilitat napoleònica.

En aquest context hem de situar el popular Timbaler del Bruc, qui, segons la llegenda, provocava tal soroll tocant el tambor que feia creure als francesos que el nombre d’espanyols era molt superior al real. La persona que s’amaga darrere la llegenda era el fill de Santpedor Isidre Llussà i Casanoves.

 

La batalla de Bailén (Jaén) va suposar la primera derrota a camp obert de les tropes de Napoleó. Els francesos superaven els 20.000 efectius, per uns 27.000 espanyols; al capdavant, el general Dupont i el general Castaños. Parlem ara ja d’un exèrcit regular i no de milícies populars.

Els francesos s’haurien de rendir, i més de 17.000 soldats deposaren les armes. Fou un cop molt dur pels homes de Napoleón.