Primera part: La història d’Espanya a través de la pintura (I)

Segona part: La història d’Espanya a través de la pintura (II)

 

Els almogàvers eren tropes d’infanteria lleugera. Durs com pedres i temibles com dimonis, podem situar el seu origen al segle X, tot i que els que foren més famosos, si més no el més coneguts avui dia, eren els almogàvers de la Corona d’Aragó, molt posteriors en el temps.

Participants en incomptables fets d’armes, probablement l’episodi més famós d’aquestes unitats fou la contractació de la coneguda com a Gran Companyia Catalana o d’Almogàvers per l’emperador bizantí Andrónico II, que volia frenar el poder creixent dels turcs. L’arribada de la Gran Companyia no fou grata pels genovesos i s’hi enfrontaren als almogàvers l’any 1303; errada de les grosses: foren massacrats, morint uns 3.000 d’ells. La seva presència, doncs, diguem que començà a ser incòmoda, així que l’emperador els va enviar a la península d’Anatòlia a combatre el turc. Al capdavant de tots ells hi anava el famós Roger de Flor.

Durant dos anys, els almogàvers posaren ferms el musulmans. Però no tot eren flors i violes, ja que el seu poder i el fet de que no fossin precisament homes subtils, feia que a Bizanci fossin vistos amb desconfiança. El fill de l’emperador ordenà la mort dels almogàvers presents en un banquet celebrat pel seu pare; mercenaris alans hi participaren en aquesta traïció. Roger de Flor fou assassinat i els almogàvers patiren moltes baixes. Això provocà la ira del que quedava de la Gran Companyia Catalana. Al crit de ‘Aragó! Aragó!’, ‘Desperta, ferro!’ i ‘Sant Jordi!’, els almogàvers es dedicaren a arrasar tot quant tenien a mà durant dos anys. Fou un veritable bany de sang. La seva empremta encara dura a l’imaginari popular en països con Grècia, Albània o Bulgaria, tan gran fou la ira que alliberaren. Per acabar, conqueriren els ducats d’Atenes i el de Neopàtria, títols que encara conserva l’actual rei d’Espanya.

 

Si els parlem de Gonzalo Fernández de Córdoba, probablement molts de vostès no sabran de qui es tracta; ara bé, si els parlem del Gran Capità, la cosa canvia. Aquest excel·lent militar, que es distingí a la Guerra de Granada que culminà la Reconquesta, va destacar també a Nàpols i a la batalla de Cerinyola.

Any 1503. França i Espanya estan en guerra en disputa pel regne de Nàpols, i s’enfrontaran a Itàlia, més concretament a Cerinyola. Els francesos són superiors en nombre, tenen el doble d’artilleria i compten amb una potent cavalleria pesada; amb ells lluitaven també soldats suïssos. Els espanyols, en canvi, tenien més arcabussers. Lluitaven colze a colze amb soldats alemanys i, a més, tenien al Gran Capità. Aquesta batalla va ser resultar molt important perquè va canviar la forma d’entendre la guerra. Els francesos carregaren confiats en la superioritat de la seva cavalleria, però es van veure aturats en un fossat ple d’estaques i van ser, literalment, crivellats a trets d’arcabús pels espanyols. La infanteria francesa va carregar però també va també va rebre una pluja de foc espanyol. El Gran Capità va retirar els arcabussers abans de que poguessin ser finalment presa de la infanteria i va carregar contra l’enemic, ja castigat, amb la infanteria, que acabà per destrossar els francesos.

A la batalla de Cerinyola va perdre la vida el Duc de Nemours, que anava al capdavant de l’exèrcit francès. El Gran Capità li va donar unes exèquies honroses.

L’aparició d’aquest arma de foc, l’arcabús, fou decisiva en aquesta batalla en detriment de la clàssica cavalleria, essent a partir d’aquí que es veié clarament la importància futura de les armes de foc a la guerra, transformant els exèrcits. Encara no podem parlar pròpiament aquí dels famosos Terços Espanyols com a tal, però si que podem afirmar que aquesta manera d’organitzar la infanteria del Gran Capità va ésser la base dels futurs terços.

 

Com hem comentat en publicacions anteriors, la presa de Granada pels Reis Catòlics va suposar la culminació del procés conegut com a Reconquesta. Tot i així, no van acabar aquí ni molt menys els problemes i els enfrontaments entre cristians i musulmans. Els pirates barbarescos feien continues incursions en pobles costaners del Mediterrani per tal d’endur-se cristians per al comerç d’esclaus, i ho feien des de les seves bases del nord d’Àfrica.

La conquesta d’Orà (a l’actual Algèria) va ser una empresa personal del famós cardenal Cisneros. Pretenia posar fre a aquestes incursions i assentar un domini al nord d’Àfrica. Va comptar amb el suport del rei però va ser ell personalment qui va finançar la campanya. Va rodejar-se de veterans que havien lluitat a Itàlia; al capdavant de tots, Pedro Navarro.

Estem al 1509, i Espanya envià 90 naus i 15.000 soldats. La tropa va desembarcar a Mazalquivir (Mers-el-Kebir), separada d’Orà per una serra. Una pluja de fletxes projectada per 10.000 musulmans rebé els cristians. Fins al vespre les tropes espanyola no pogueren arribar a dalt del cim i deixar-lo net d’enemics. Era el pas previ a la conquesta del veritable objectiu. L’ofensiva espanyola va fer caure la ciutat i el cardenal Cisneros va entrar-hi, posant la Santa Creu a les muralles.

Al 1708 Orà va passar a mans de l’Imperi Otomà, però va ser reconquerida per Espanya el 1732, essent sobirana fins el 1792.

Al quadre, el cardenal Cisneros allibera els captius cristians que estaven presoners.

 

En el marc de la Guerra dels 30 anys, es produí el setge de la ciutat de Breda, als Països Baixos. La plaça, ben fortificada i preparada teòricament per aguantar força temps, caigué finalment davant el setge plantejat pel general dels Terços Ambrosio de Spínola, tot un cavaller que atorgà als holandesos la possibilitat d’una rendició amb honor.

El genial Diego de Velázquez immortalitzà aquest episodi en aquesta magnífica pintura conservada al Museo del Prado de Madrid, titulada ‘La rendición de Breda’ i coneguda també amb el sobrenom de ‘Las lanzas’.

 

Els Terços Espanyols van ser temuts arreu d’Europa durant moltíssim temps, i no sense raó. Foren un cos d’infanteria revolucionari, brillant i molt efectiu.

Estem a l’any 1643 i Espanya i França estan, com no, en guerra. La batalla de Rocroi, a la regió francesa de Les Ardenes, enfrontà les tropes gavatxes dirigides pel Duc d’Enghien i els Terços amb el portuguès Francisco de Melo al capdavant. La batalla va començar bé pels nostres, però els francesos van saber refer-se. El general de Melo esperava uns reforços que no van arribar i els francesos finalment s’imposaren després d’una duríssima batalla. Espanya va perdre, sí, però el comportament dels soldats dels Terços fou realment heroic. Quan ja estaven les forces molt malmeses, els Terços agruparen les poques forces que tenien en condicions i formaren un rectangle per continuar el combat. Els francesos atacaven i els espanyols es defensaven, i així una i altra vegada. El Duc d’Enghien, temorós de que finalment arribessin els reforços esperats pel general Francisco de Melo, va oferir una rendició amb honors als Terços, permetent-los tornar a casa, conservar les banderes i les armes. 5.000 valents perderen allà la vida; Espanya va perdre la batalla, però no es va perdre l’honor.