La izquierda en general, y la extrema izquierda en particular, se arrogan a sí mismas una pretendida superioridad moral que, si rascamos un poco, es racionalmente insostenible. Son los amos de la propaganda, eso sí hay que reconocerlo, y hacen bandera de la defensa de la libertad, solidaridad, defensa del trabajador, justicia social… causas aparentemente buenas o justas y que cualquier persona con buenos sentimientos apoyaría pero que, en realidad, no se ajustan a lo que históricamente han hecho las izquierdas. Dicho de otro modo: no es el amor ni la bondad lo que ha movido a socialistas, anarquistas< o comunistas, sino el odio. Su labor no ha sido creadora sino destructora. El comunismo ha jugado en la historia un papel clave en la demolición de la civilización occidental, esto es, cristiana, y unos 100 millones de muertos dan fe de la barbarie roja.

En el caso que nos ocupa, España, la extrema izquierda actual, representada por Podemos y sus satélites, continúa con la labor disolvente. Se acabaron, por fortuna, los tiempos de muertes a granel, pero continúan las coacciones, las presiones, agresiones, intimidaciones, disturbios… Tan pronto asaltan una capilla como ponen un barrio o una ciudad patas arriba, como Gamonal (Burgos, 2014), Madrid en las llamadas «marchas de la dignidad» o Barcelona con el famoso desalojo de la casa okupa de Can Vies.

En los recientes disturbios del barrio madrileño de Lavapiés, cómo no, también han metido el hocico, tratando de obtener rédito político de la muerte de un mantero por un infarto. Los disturbios, bastante graves, acabaron con varios policías heridos, mobiliario urbano destrozado, entidades bancarias destrozadas, coches de vecinos seriamente dañados (¿no son obreros a los que hay que defender?), saqueos y seis detenidos, ¡todos españoles! Juzguen ustedes mismos cómo es posible que en una revuelta de inmigrantes arresten a seis españoles. En el colmo de la desfachatez, Ramón Espinar, secretario general de Podemos en la Comunidad de Madrid, ha culpado de los disturbios a la extrema derecha. ¿Se puede tener la cara más dura? Ahora se sabe que el mantero no fue perseguido por la policía, sino auxiliado, pues tenía un defecto cardíaco y cayó desplomado en plena calle. Pero corrió el bulo de que murió tras una persecución policial y la cosa acabó como acabó, con hordas de inmigrantes y los agitadores autóctonos provocando el caos en el barrio de Lavapiés. Enhorabuena, ¡sois todos unos genios!

También hemos tenido conocimiento de otros actos heroicos llevados a cabo por extremistas de izquierda los últimos días. En la capital, algunas familias esperaban a las puertas del Hogar Social Madrid cuando fueron atacadas a pedradas, con un resultado de dos heridos, uno con un fuerte golpe en la cabeza. No es que hayan atacado a miembros del Hogar Social, no, sino a la gente a la que estos ayudan. En fin. Ocho indeseables han sido detenidos por tan heroica acción. Pero si de épica se trata debemos desplazarnos a Barcelona. Resulta que algunos vecinos de la calle Japón, en el barrio de Prosperidad, no están del todo conformes con la apertura de una mezquita. El sábado, un grupo de elegantes jóvenes del Casal de Joves de Prosperitat, de esos que no gastan mucho en agua y jabón, se pasearon por la calle Japón en bicicleta gritando sus clásicos eslóganes e increpando a los vecinos, hasta el punto de que uno de ellos agredió a una mujer que llevaba a su hija en brazos. ¿Pero qué clase de escombro humano hace algo así? Sólo alguien movido por el odio, un cobarde y un miserable. El individuo en cuestión, ya identificado, es un simpatizante de la CUP y del SEPC, el sindicato de estudiantes satélite de la formación, y tiene una cara de tonto que no puede con ella. Estos izquierdistas tan pronto organizan una huelga feminista como pegan a mujeres con sus hijas en brazos.

No, no es que la violencia con motivaciones políticas sea patrimonio exclusivo de la izquierda, ni es nada nuevo. La ha habido siempre, en todos lados y en todas las épocas, y lamentablemente siempre existirá. Pero que anarquistas y comunistas quieran vendernos justicia, libertad, pacifismo, tolerancia o respeto resulta de una hipocresía y de un cinismo sin igual. Ambos, comunistas y anarquistas, han practicado el terrorismo, el asesinato en masa y/o la tortura desde su surgimiento. Como para dar lecciones de ética y creerse moralmente superiores, vamos. Izquierda no es sinónimo de libertad, sino de tiranía. No es sinónimo de paz, sino de terror. No es sinónimo de verdad, sino de manipulación, de mentira. No es sinónimo de buena lid, sino de agitación. El odio es lo que les mueve, fundamentalmente al cristianismo, y por eso en 1936 estalló la guerra civil, la única guerra que ha perdido el comunismo, por cierto; porque sí, a eso podemos reducir, en esencia, la guerra civil: la resistencia de la España todavía católica a la barbarie, al comunismo. Por eso la extrema izquierda (comunistas y anarquistas) es antiespañola, y ahí siguen, con su labor disolvente, hasta que de los pilares de occidente no queden ni los restos.

---

 

CATALÀ

 

LA FALSEDAT I LA HIPOCRESIA DE L’EXTREMA ESQUERRA

 

L’esquerra en general, i l’extrema esquerra en particular, s’atorguen a si mateixes una pretesa superioritat moral que, si rasquem una mica, és racionalment insostenible. Són els amos de la propaganda, això sí cal reconèixer-ho, i fan bandera de la defensa de la llibertat, solidaritat, defensa del treballador, justícia social… causes aparentment bones o justes i que qualsevol persona amb bons sentiments recolzaria però que, en realitat, no s’ajusten al que històricament han fet les esquerres. Dit d’una altra manera: no és l’amor ni la bondat el que ha mogut a socialistes, anarquistes o comunistes, sinó l’odi. La seva tasca no ha estat creadora sinó destructora. El comunisme ha jugat a la història un paper clau en la demolició de la civilització occidental, això és, cristiana, i uns 100 milions de morts donen fe de la barbàrie roja.

En el cas que ens ocupa, Espanya, l’extrema esquerra actual, representada per Podemos i els seus satèl·lits, continua amb la tasca dissolvent. Es van acabar, per fortuna, els temps de morts a orri, però continuen les coaccions, les pressions, agressions, intimidacions, disturbis… Tan aviat assalten una capella com posen un barri o una ciutat cap per vall, com Gamonal (Burgos, 2014), Madrid en les anomenades «marxes de la dignitat» o Barcelona amb el famós desallotjament de la casa okupa de Can Vies.

En els recents disturbis del barri madrileny de Lavapiés, com no, també han ficat el musell, tractant d’obtenir rèdit polític de la mort d’un manter per un infart. Els disturbis, bastant greus, van acabar amb diversos policies ferits, mobiliari urbà destrossat, entitats bancàries destrossades, cotxes de veïns seriosament danyats (no són obrers als quals cal defensar?), saquejos i sis detinguts, tots espanyols! Jutgin vostès mateixos com és possible que en una revolta d’immigrants arrestin a sis espanyols. En el súmmum del cinisme, Ramón Espinar, secretari general de Podemos en la Comunitat de Madrid, ha culpat dels disturbis a l’extrema dreta. Es pot tenir la cara més dura? Ara se sap que el manter no va ser perseguit per la policia, sinó auxiliat, doncs tenia un defecte cardíac i va caure desplomat en ple carrer. Però va córrer el rumor fals que va morir després d’una persecució policial i la cosa va acabar com va acabar, amb hordes d’immigrants i els agitadors autòctons provocant el caos al barri de Lavapiés. Enhorabona, sou tots uns genis!

També hem tingut coneixement d’altres actes heroics duts a terme per extremistes d’esquerra els últims dies. A la capital, algunes famílies esperaven a les portes de l’Hogar Social Madrid quan els van llençar pedres amb un resultat de dos ferits, un amb un fort cop en el cap. No és que hagin atacat a membres de l’Hogar Social, no, sinó a la gent a la qual aquests ajuden. En fi. Vuit indesitjables han estat detinguts per tan heroica acció. Però si d’èpica es tracta hem de desplaçar-nos a Barcelona. Resulta que alguns veïns del carrer Japó, al barri de Prosperitat, no estan del tot conformes amb l’obertura d’una mesquita. El dissabte, un grup d’elegants joves del Casal de Joves de Prosperitat, d’aquests que no gasten molt en aigua i sabó, es van passejar pel carrer Japó amb bicicleta cridant els seus clàssics eslògans i increpant als veïns, fins al punt que un d’ells va agredir a una dona que portava a la seva filla en braços. Però quina classe d’ésser ruïnós fa una cosa així? Només algú mogut per l’odi, un covard i un miserable. L’individu en qüestió, ja identificat, és un simpatitzant de la CUP i del SEPC, el sindicat d’estudiants satèl·lit de la formació, i té una cara de babau que no pot amb ella. Aquests d’esquerres tan aviat organitzen una vaga feminista com peguen a dones amb les seves filles en braços.

No, no és que la violència amb motivacions polítiques sigui patrimoni exclusiu de l’esquerra, ni és res nou. L’ha hagut sempre, a tot arreu i en totes les èpoques, i lamentablement sempre existirà. Però que anarquistes i comunistes vulguin vendre’ns justícia, llibertat, pacifisme, tolerància o respecte resulta d’una hipocresia i d’un cinisme sense igual. Tots dos, comunistes i anarquistes, han practicat el terrorisme, l’assassinat en massa i/o la tortura des del seu sorgiment. Com per donar lliçons d’ètica i creure’s moralment superiors, en fi. Esquerra no és sinònim de llibertat, sinó de tirania. No és sinònim de pau, sinó de terror. No és sinònim de veritat, sinó de manipulació, de mentida. No és sinònim de combat noble, sinó d’agitació. L’odi és el que els mou, fonamentalment al cristianisme, i per això al 1936 va esclatar la guerra civil, l’única guerra que ha perdut el comunisme, per cert; perquè sí, a això podem reduir, en essència, la guerra civil: la resistència de l’Espanya encara catòlica a la barbàrie, al comunisme. Per això l’extrema esquerra (comunistes i anarquistes) és antiespanyola, i aquí segueixen, amb la seva labor dissolvent, fins que dels pilars d’occident no quedin ni les restes.